SKINS

Pells

Que fan ombra.

Vestits de diamant per polir.

Que es mouen però, què mouen?

Pells, només pells.

Vida:

Pells que senten,

pells que desborden.

Que s’estiren; que s’estiren; que

s’esquincen.

Supuren, gemeguen, callen.

Nius.

I moren.

Argila entre boira baixa.

Això: pells.

Només pells.

                                                  (Gemma Serrano)

Què és .... ser autèntic?

Defineix-te!
L'autenticitat no és compulsiva
o veuren's despullats davant un mirall.
Autèntic no és ser original,
no és actuar autèntic;
manifestes allò que ets
el que sents si ets congruent..
No pots escapar de tu mateix,
la teva ànima és la teva essència,
el teu autèntic jo.
Reflexiones, raones, qui ets?
Conquereixes la teva fortalesa.
I en el teu ésser ets
el teu propi director d'orquestra,
dirigint la música que hi ha dins teu.
Seràs valent si has estat primer covard.
I quan estiguis dret,
d'esquena a tu, d'esquena al món,
només pots donar-te la volta
i trovar la teva imatge, la teva reflexió
serena, un rostre sense tensió,
on la vida flueix
com una veritable corrent d'aigua.
T'has de perdre per trobar-te.
La por a bucejar,
en el mar solitari que som
rebel-la el misteri en el nostre interior.
No et condemnis a l'oblit de la veritat, 
ni facis uniforme la mentira.
No suposis,
indici, és inventar sense fonament. 
Sigues el “tot”,
sigues honest davant el mirall,
sigues l'oceà de la teva imatge;
flaira els sentiments al teu voltant
i la frontera entre el teu “tu”, “jo” “nosaltres”
s'esvairà pel fil conductor dels sentiments.

(Anna Simon)

LA VEU...

T’obres camí pel fil telefònic

I coneixes aquell xiuxiueig que t’absorbeix els sentits.

Retens les paraules que una a una es claven al teu cos.

No saps si és una veu agosarada que neix i creix pel fil,

assedegada  de les teves palpitacions

o és un toll de ferralla que s’escampa harmoniosa

amb el seu perfum pretenent  ser una daga, no ram de flors.

Uns batecs que surten d’una  respiració

i de  silencis que acaricien l’ànima.

Tens afany de reconèixer la veu, la seva profunditat, el seu fiblar.

Quan riu, copsa els sentiments

I al pic es dibuixa la imatge d’un somriure maliciós.

Llavis amb sensació visceral, anamorfosi del concepte.

Et transportes per la línia de la comunicació,

quan el so et besa amb cadenciós embruix.

En un gir et porta a una atmosfera fosca i glamourouse a la vegada

I el seu sublim i pausat accent, t’estrènya en una flassada suau.

Un tumult de percepcions que t’atrapen,

com una lluita en una partida d’escacs;

davant un escac i mat: la veu, el fil i la por


Anna Simon

REALITATS

Altra vegada torna la tristesa.

Com una desesperança de la vida.

Com un adéu al color ... 

i la volta a una monotonia grisa, solitària.

On només es veuen, 

on només apareixen els racons foscos de la vida, 

on no arriba la llum.

Aquesta vida per la qual s’ha de lluitar,

en què cal vèncer o morir.

Força persuasiva.

Cabal d'aigües furioses per un torrent.

Alegria infinita de viure.

Crida amb totes les teves forces, les teves il·lusions!

Els teus somnis, les teves esperances.

La teva set d'afecte, 

ànima jove que un dia coneixeràs el dolor.

I acabaràs estimant-lo dolorosament, 

com un membre més del teu cos.

                          Jacinta Humedas

TRAVELLING EMOTIONS

A new day dawning

as the subtle perfume.

Jasmine in a summer night

as the fragile lover

I want you to be.

See the city, revive and feel alive;

be bathed in the light of lanes

under a fleecy sky;

when I abandone the place

the charm begins.

Transmitter of emotions, the city, the passion ...

The discovery appeal to me,

late spring also comes

on the road, looking for adventure.

Being able to carry the blood into boiling

Appears quickly on the way enjoying my purpose.

Searching my pocket passages

infinite tunnels crossing

in a second, my memories

awakened the layout faraway.

Nomads of love,

eternels travelers

let us stop our journey

tomorrow shade,

the day so round, so white, maybe a little gray

but infinitely wonderful.

Only one look, only a smile;

I find myself with free artist

a singer, a poet, a speaker, someone fun

a guide with a map, someone fearful but seductive

a photographer, everyone smiling;

in love of life, of a simply beautiful friendship.

Then I look through the window,

traveling window:

our companions

under our feet the stepped paths,

on our eyes known images.

And tomorrow, maybe I'll go to ...

tomorrow, what will be tomorrow?

Time does not exist, only memories

we sort those, to mark our path.

                                                                               Anna Simon

II CERTAMEN CULTURAL “ANIM 2”. PUIG REIG

II CERTAMEN CULTURAL “ANIM 2”.

PUIG REIG

Fa dies que les fotografies i les idees voltaven en el meu escriptori i en el meu cap en record d’aquell esdeveniment. Per fi, avui, començo a trobar el moment d’escriure.

Aquesta any he participat en el II Certamen literari Associació Cultural “Ànim 2” de Puig Reig. Aquest breu relat ve a ser un comentari de la cloenda i el repartiment de premis  com a colofó als treballs presentats.

Primerament els escriptors van esborronar múltiples fulls A4 intentant plasmar en lletres les idees que suraven dins el pensament. Imagineu-vos en els relats en prosa que ja necessiten el treball d’allò que anomenen paràgrafs, punt i apart, comes i a més tota la parafernàlia d’accents, dièresis i cometes de l’idioma. Però això no és gens comparable a la feina dels poetes que han de rimar belles paraules i donar-les-hi un format entenedor, subratllant el significat de les frases.

Després imprimir i enviar totes les idees convertides en material llegible. I per acabar la paciència i sapiència dels cinc membres del jurat per valorar i classificar els escrits.

Finalment la cloenda o entrega dels guardons segons els mèrits de cadascun dels escrits.

En el marc d’un saló del Hotel de Cal Marçal va realitzar-se l’acte de repartiment de premis. Va saber crear-se un ambient favorable ja d’entrada gràcies a l’acompanyament i fons musical que va oferir-nos el duet Ecofusió format per Cecili Ruedas, a la guitarra, i Toni Romero, al contrabaix.

Després una estona de relaxació i comentaris entre els diferents assistents, ja lligats amistosament pels llaços de les lletres. Aleshores el presentador Fermí Riu, va saber mostrar-nos la seva experiència en la tasca i va anomenar als diferents premis, els premiats i les persones que en feien entrega.

Un acte de bonhomia i saber estar que una vegada acabat amb la clàssica fotografia de cares somrients ompli l’espai. Desprès el mateix: més comentaris, abraçades i fraternitat entre escriptors amics.

Aleshores àgilment els cambrers van oferir-nos una amplia degustació de plats culinaris obrats en el restaurant de l’Hotel. I com podíem acabar l’esdeveniment sinó és brindant amb cava del nostre país a la salut de tots i disposats a tornar-hi el proper any.

També va haver un petit col·loqui conduit per  en Josep Genescà, director de Radio Puig Reig, amb els diferents premiats parlant de la seva obra. Per sorpresa per la majoria, relativa sorpresa ja que durant la conversació eren enfocats per la càmera d’en Gerard Serrano, un del promotors i membre de Anim2, l’acte va ser ofert en pantalla per la Televisió del Berguedà.

S’ha d’agrair als membres de l’Associació Anim2 de Puig Reig pel seu esforç en bé del nivell cultural de les persones aficionades a escriure. Per molts anys puguin continuar fent-ho.

Un agradable moment molt adequat per ser sempre recordat. Com aquelles petites coses, que amagades dins nostre, que en un instant et fan distendre els llavis i somriure.

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: Manel Iglesias.

   

VINE I SEU AL MEU COSTAT

Vine, vine i seu al meu costat! Em dius, mentre toques el piano.

Afables paraules que em transporten a temps passats, dolços mots que evoquen èpoques quasi oblidades, anys en els que no ens calia pensar en el demà, en el què diran ni en les conseqüències dels nostres actes.

Vocables que em fan recordar el dia que ens vàrem conèixer:

Les 9:00 del matí; sona el timbre, una munió incontrolada de petites feres s’empenten en el que vol aparentar una fila ben formada. Jo, l’últim, una nova escola, un nou poble…i la mateixa por de cada any.

Agafo aire, respiro fons i m’obro pas entre aquelles menudes bèsties; sobrevisc al laberint de passadissos ( no se si sabré desfer el camí ) i a la fi arribo a la classe. Aixeco la mirada i veig el mateix panorama, taules i cadires de color verd agrupades en parelles i formant corriols que a primer cop d’ull  semblaven no tenir fi.

Shhh!  Silenci!

Déu meu! Tot aquell bramul es va interrompre de cop, amb aquella simple ordre, tal com si la mestra fos un director d’orquestra i aquells bàrbars en miniatura fossin el musics.

Un munt d’ulls varen clavar-se en mi com si fossin ganivets, murmuris i xiuxiueigs ompliren la sala, només vaig arribar a entendre un: deu de ser el nou.

Quina vergonya!, el temps va semblar aturar-se, jo només volia seure i desaparèixer.

Va ser llavors quan una veu imperativa digué:

Ei tu! Vine i seu al meu costat!

Dolces paraules a les meves oïdes, cel·lestials mots ressonant al meu cap.

Quan vaig ser capaç de coordinar cervell, cames i boca, vaig córrer cap a tu, em vaig asseure i vaig articular un tímid… gràcies.

Per resposta un: no pateixis, ja m’ho cobraré, i tot seguit una sonora rialla.

I aquesta es la breu historia d’una amistat que aviat farà les seves noces d’argent.

                                                                                  Pere Garcia Sellarés.