Era un dia d’estiu, d’aquests tan macos que, de jove,
et convida a menjar-te el món. Va ésser llavors quan la vaig veure per primera
vegada, estava amb un grup de noies, però ella sobresortia enmig de las altres;
era alta, amb unes formes que desprenien una sensualitat que em captivà. A
mesura que mi apropava, contemplava amb més detall aquell cos tan ben format,
els meus ulls només eren per ella; de les altres, ni me n’adonava. Quan tots
dos ens trobàrem cara a cara, les nostres mirades es creuaren, jo semblava que
flotava, era una sensació nova per a mi i a ella, a la vegada, se li notava que sentia el
mateix. Gairebé, sense adonar-nos-en ens havíem enamorat — i de quina manera!.
La desitjava, però amb l’experiència que tenia
d’altres noies calia ésser prudent, el cor no podia passar per davant del cap,
sabia que tenia un pare molt gelós de la seva filla, no li treia mai els ulls
de sobre, nit i dia vetllava pel seu honor o digueu-ho com vulgueu, el cas es
que per a mi aquest individu esdevingué un problema.
Amb aquests antecedents no calia fer-hi bromes, de
manera que de sotamà ja estava al corrent dels seus moviments. L’ocasió es
presentà un dia al saber que l’home estaria uns dies fora. Ja feia dies que
rondava casa seva, era l’ocasió propícia per la trobada de dos amants, fins i
tot, encara que negra nit, els estels brillaven al firmament com mai, talment
com si volguessin col·laborar afegint aquest toc de romanticisme tan necessari
en els preliminars amorosos.
Quan els nostres cossos es trobaren per primera
vegada, la sensació fou indescriptible; de veritat, no tinc paraules per
explicar-ho. La mirava, acariciava aquella pell una i altra vegada, no volia
deixar res sense explorar. Ella es deixava fer i gaudíem, gaudíem com mai ho
havíem fet. A mesura que passava el
temps el desig augmentava, jo panteixava de valent, tenia el cor tan accelerat
que semblava a punt d’esclatar, ja faltava poc per aquell moment tan esperat,
només faltava...
Només faltava que arribés el pare!. Es presentà abans
del previst per esguerrar aquells moments màgics, el sentirem pujar per
l’escala; sabent les males intencions que portava, ella restà al seu lloc fent
la despistada i jo fugí corrents a fi d’evitar mals majors.
Per culpa d’aquell carallot de pare no vaig gaudir del
tot la noia de la que m’havia enamorat, tot se n’anà en orris i precisament en
l’últim moment quan ja ho donàvem per fet. No us diré cap mentida, hores d’ara
encara tinc l’espina clavada, sort que
amb el pas dels anys cicatritzen un xic les ferides.
Potser no us
esperàveu un relat d’aquest tipus. Suposo que entre vosaltres mentre ho llegia
em titllàveu d’agosarat, provocatiu o poca vergonya; res d’això, simplement he
intentat per analogia donar un toc d’humor a un fet que realment vaig viure i
que ara tot seguit en desvetllaré els
personatges d’aquesta historia.
Les noies: Són les muntanyes.
La noia de qui em vaig enamorar és el Mont-Blanc: Amb
els seus 4808 m. És la més alta de totes, destaca sobre
les altres per la seva majestuositat. A mesura que t’hi apropes, quan la mires
cara a cara des de les Aiguilles du Midi, la seva bellesa et captiva i a mi, ho
segueix fent hores d’ara.
El pare: És el temps, sempre has d’estar pendent
d’ell, no hi ha res a fer si aquest no et dóna permís, d’aquí bé quan dic que
tinc experiència amb altres noies; és per aquesta raó que, davant la previsió
de bon temps rondava per la muntanya. Aleshores, a les dues de la matinada,
sota un cel estrellat sortíem del refugi de Gouter per cobrir l’ultima etapa
per assolir el cim.
En el relat, hi ha la part que podríem qualificar d’un
erotisme pujat de to; però és realment la sensació que tens, ja que contemples
la muntanya una i altre vegada, acaricies la seva pell trepitjant la neu i
sobretot, panteixes i el cor s’accelera de valent al veure el cim al teu abast
i no només per això sinó perquè quan et trobes per sobre els 4000 m., el teu
cos afectat per l’altura respon d’aquesta manera i molt més si un és novell com
era el meu cas.
Només faltava...Amb el només em vaig quedar, quan el
carallot de pare es presenta en forma de fort vent, vaig haver d’abandonar
davant el perill d’estimbar-me al travessar la cresta de les Bosses i la meva
estimada muntanya restà al seu lloc esperant als nombrosos pretendents que com
jo, ens tenia el cor robat.
D’aquell fet, com us deia, en porto l’espina clavada,
els anys i el fet de tornar-hi m’han curat en part la ferida, tot i que, la
cicatriu per sempre més la duré marcada.
B. Guide
