Quan et vaig conèixer la vida em va ensenyar que costa molt ser feliç i el pitjor és el dolor. Saber que t’he perdut ha estat el més dur i al cap de una dècada he descobert que com tu no n’hi ha dos. Encara que val més el record d’haver-te estimat que mai tenir el goig de no haver estat amb tu, i encara que ara estiguis amb un altre jo et recordaré com si fossis al meu costat esperant que un dia tornis.
Després del teu adéu em falten forces per saber que fer. Es van perdre els somnis que vam tenir com paradís pensant en les nostres coses de la vida, les il·lusions amb una altre dimensió mirant el cel les estrelles sempre pensava en aquella que brillava més que les altres eres tu com un cor que ens unia amb dues parts enllaçades entre elles pel sentiment més pur d'estimar-te amb tota la meva ànima, vaig intentar estimar-te tal com eres i va ser la meva equivocació encara ara estic com el primer dia i potser tots dos no estaríem patint d’aquell humil amor que junts gaudíem i que ens vam guanyar. Ens deixarem per altres persones i tot per amor amb una no tant humil. Ara potser saps que els diners no fan la felicitat, amb el temps t’adonaràs que la riquesa no fa feliç a ningú i que jo no puc fer rés per tu sense tu.
Ramon Maria Rosell Candàliga
