dimecres, 23 de juliol del 2014

UN SUSPIRO DERROTADO


Caen las palabras en el bosque vacío,

como encina vieja sometida al fracaso,

resuena el eco como tamboril en su caida

y con él, los motes dulces, las palabras amargas,

las silabas encogidas

y el silbido de los susurros....

Subo los peldaños como vagabundo,

el silencio roto por el crujir del alma,

huele a sombras del pasado,

lágrimas tiradas en un rincón;

siento miedo del recuerdo,

noto una brisa en la cara

y el miedo se torna furia.

El lastre de mis pies, 

se regocija con torpeza,

un paso y con fatiga otro;

sigo subiendo, escalando así, lánguida,

hacia los arrullos de dolor que nublan mi mente;

alzando la mirada al poderio de las sombras,

inerte y sin respiración...

y le pregunto al eco ¿cómo se borra el amor?

Derrotada resto en el tiempo por un angosto vacío

                                                            Anna Simon

divendres, 11 de juliol del 2014

CAU LA PLUJA

 
El silenci omple cada racó, la quietud ordena el paisatge, sols les primeres gotes d’Abril gosen interrompre amb la seva bella melodia.
Caòticament topen contra la teva delicada mà, que espera amb gest etern que la treguin a ballar.
Rodolen juganeres pel teu gèlid palmell per arribar al canell i morir a les mànigues del teu mantell.

Cada llamp em deixa veure el teu petri rostre i els teus  ulls nevats, sense vida, amb mirada perenne, infinita...perduda en el temps i l’espai.

Un altre tro em fa trontollar, em fa trémer l’anima davant aquesta visió.

Les gotellades et davallen per les galtes i el coll, acaricien els teus turgents pits i descendeixen pels plecs immutables del teu vestit. Com petits rierols aniran a morir sobre la freda llosa on descanses ja fa massa temps.

Poc a poc el temporal va passant, encara puc veure com rossola; al arribat un altre ocàs, però aquest és diferent...aquest és l’últim.

Sí amor!, ja no podré dur-te flors mai més, el metge m’ha dit que el diagnòstic és definitiu..., perdó, ho porto escrit en un paper: “ primers estadis d’Alzheimer “.

Suposo que Déu em permetrà uns anys més aquí per ajudar als nens, però com la boirina que ara ens acompanya, poc a poc tot se’m tornarà més confús i lentament m’oblidaré de tot..., m’oblidaré de tu.

Així que només em queda dir-te: Espera’m i fins aviat!



                                                                                                       Pere Garcia Sellarés.

ELS PANTALONETS CURTS I LA VIDA


Tanta pruïja que tenia la noia per venir a la platja i quan després de moltes promeses de fer bondat acordem venir-nos uns dies soles, em deixa mig abandonada com si fos una fruita lloca. Hauré d’agafar el gaiato i explicar-li allò que vam acordar. Té una sort immensa que a mi la platja, el sol i la sorra em donen una nyonya terrible i a més no tinc ganes de discutir-me amb ningú i menys en la meva filla. Mira mentre l’espero per dinar li faré un sacsó al pantalonet curt que li va una mica llarg.

Així remuga la Sara mentre posant-se les ulleres comença a tallar i doblegar la roba del camal i cosir-la atentament per què no se li esfilagarsi. No vol que la Míriam després vagi pel carrer amb tot de fils penjant del pantaló, com a vist a altres que semblant unes perdulàries.
¾    Hola mare!- s’escolta al rebedor de l’apartament, una llarga estona de temps des del moment que sentí el soroll de les claus a la porta de l’apartament, acompanyat d’un sonor i llarg petó seguit d’un profund sospir d’acomiadament.- Oi, que bé! M’estàs cosint els pantalons que em posaré aquesta tarda per sortir amb els amics. Però mare! No els deixis tant llargs, ara no és moda, mira dobla al menys tres dits més.
¾    Però nena, tan curts quasi se’t veurà tot.
¾    Mare, ets més antiquada! Fes el que vulguis, ja m’estarà bé!
¾    Escolta aquesta tarda no m’acompanyaves a casa dels Serra. Tenen unes nenes, de la teva edat, que són molt maques. Podríem ser amigues teves.
¾    Aquelles bledes! Ep, mare! Que jo no sóc una nena, tinc setze anys i ven posats! Tu vols que sigui amiga d’aquell parell de prosies que no saben més que mirar i mirar girant-se i dissimulant. Ni en pintura les vull veure! Només fan que xafardejar i murmurar. Amb això vols que sortí, ni pensar-ho. Tu ves a veure’ls i els hi donés records.
¾    Ai Míriam! Des de que hem vingut a la platja i has trobat aquesta colla t’he perdut.
¾    Vaja mare! Ja surts com sempre amb el mateix! Sempre igual!
¾    Escolta amb quina amiga has vingut, que heu trigat tan a separar-vos.
¾    Ui! Si que vols saber! Ni què fossis de la CIA? Que ja no estem als teus temps! Ara hi ha la democràcia i la llibertat. Què no t’has assabentat? Clar sempre enganxada als pantalons del pare, que no surt del casino de xerrar de política amb els amigots i tu de xafardejar amb les seves dones. Què aquest món ha canviat! Què som a finals del segle XX! Ves a fer una volta pel passeig vora la platja i veuràs com el temps ha fet un salt endavant.
¾    Llibertat i democràcia, segons per qui! Els obrers a treballar i a pagar com sempre i els altres a ficar-se els calers a butxaca.
¾    Ai mare! Valdria més que et tornessis al poble i jo ja ho faré un altre dia. Potser d’aquí una setmana més!
¾    Sí, per ser l’escarni de tothom. Tu i jo juntes sempre. Què diria el teu pare si sabés això que dius?
¾    El papà té confiança amb mi!- Contesta molesta la filla.
¾    Va nena, no discutim. Mira que macos han quedat els pantalons i veus com queden bé de llargs. Curtets, però elegants. Escolta, la teva amiga té la veu molt ronca. Què fuma?
¾    Però, mare, si ara fumem totes. Jo, perquè ho dissimulo aquí i a casa, i sàpigues també que una mica d’herba no fa tampoc mal a ningú. És terapèutic!
¾    Mare de Déu! Si la meva mare et sentís dir això. Si jo li hagués dit mai una cosa així s’arrancaria els cabells i es moriria de vergonya.
¾    Deixa la iaia amb pau! Que fa anys que és morta! I era més complaent que tu! Em donava tot el que jo volia.
¾    Clar, es dedicava a malcriar-te. Com la responsabilitat no era seva.
¾    A més, mira no era una noia, era un noi i molt eixerit. M’encanta quan em toca.
¾    Nena! M’esgarrifes quan et sento parlar així. Li hauré de dir al pare!
¾    Mare, sembla que no hagis mai fet manetes. A més, sé que abans del pare tenies un xicot que t’agradava molt, m’ho va dir l’àvia. Segurament en vas fer més d’una! També en devies fer de coses! O eres una monja beata?
¾    Ai, senyor! El que ens hem de sentir les mares.
¾    Va no siguis dolenta, que sóc jove - diu la Míriam mentre acarona la galta de la mare.- Tu també ho vas ser.

La Sara fa un sospir de qui no pot discutir res amb la noia. Tan jove i  sap més lleis que un advocat. Posa el dinar a taula i veu com la seva filla és canvia i es posa amb presa els pantalons que li ha cosit marxant amb els amics. Frega els plats, recull la cuina i marxa a veure els Serra, pensant que no hauria tingut de venir a la platja sense els seu home. Però la feina és la feina i no està el món per quedar-se al carrer amb una mà al davant i l’altra a darrere. Encara els hi queda part del pis per pagar i uns diners malgrat siguin molt suats són força bons.

Em tornar després de sopar amb els amics, la filla encara no ha tornat, però s’asseu al balcó i veu les llums del cotxes i el jovent que va d’un cantó a l’altre cercant diversió. La brisa marina fa que s’adormí. S’està també, amb la mica de frescor, que la dormida és força llarga. Quan torna en si, mira l’hora, és prou tard, i va l’habitació on dorm la filla i la veu dormint pràcticament nua damunt el llit. Nena o dona he aquí el problema!

Ensopega amb una peça de roba i al agafar-la se’n adona que són els pantalonets que amb tanta paciència ha cosit al migdia, són plens de sorra i algú ha arrancat els sacsons que tan delicadament havia fet i ara pengen filots per tot arreu. Senyor, quina paciència hem de tenir les mares! - pensa- i  deixant caure la peça de roba en un racó marxa a dormir al seu llit. Pensa un xic amb el seu home, més què res com un bàcul on recolzar-se entremig del desori del comportament de la joventut. 

                                                                                 Miquel Pujol Mur.