Tanta
pruïja que tenia la noia per venir a la platja i quan després de moltes
promeses de fer bondat acordem venir-nos uns dies soles, em deixa mig
abandonada com si fos una fruita lloca. Hauré d’agafar el gaiato i explicar-li allò
que vam acordar. Té una sort immensa que a mi la platja, el sol i la sorra em
donen una nyonya terrible i a més no tinc ganes de discutir-me amb ningú i
menys en la meva filla. Mira mentre l’espero per dinar li faré un sacsó al
pantalonet curt que li va una mica llarg.
Així remuga la Sara mentre posant-se les ulleres comença a tallar i
doblegar la roba del camal i cosir-la atentament per què no se li esfilagarsi.
No vol que la Míriam després vagi pel carrer amb tot de fils penjant del
pantaló, com a vist a altres que semblant unes perdulàries.
¾
Hola
mare!- s’escolta al rebedor de l’apartament, una llarga estona de temps des del
moment que sentí el soroll de les claus a la porta de l’apartament, acompanyat
d’un sonor i llarg petó seguit d’un profund sospir d’acomiadament.- Oi, que bé!
M’estàs cosint els pantalons que em posaré aquesta tarda per sortir amb els
amics. Però mare! No els deixis tant llargs, ara no és moda, mira dobla al
menys tres dits més.
¾
Però
nena, tan curts quasi se’t veurà tot.
¾
Mare,
ets més antiquada! Fes el que vulguis, ja m’estarà bé!
¾
Escolta
aquesta tarda no m’acompanyaves a casa dels Serra. Tenen unes nenes, de la teva
edat, que són molt maques. Podríem ser amigues teves.
¾
Aquelles
bledes! Ep, mare! Que jo no sóc una nena, tinc setze anys i ven posats! Tu vols
que sigui amiga d’aquell parell de prosies que no saben més que mirar i mirar
girant-se i dissimulant. Ni en pintura les vull veure! Només fan que xafardejar
i murmurar. Amb això vols que sortí, ni pensar-ho. Tu ves a veure’ls i els hi
donés records.
¾
Ai
Míriam! Des de que hem vingut a la platja i has trobat aquesta colla t’he
perdut.
¾
Vaja
mare! Ja surts com sempre amb el mateix! Sempre igual!
¾
Escolta
amb quina amiga has vingut, que heu trigat tan a separar-vos.
¾
Ui! Si
que vols saber! Ni què fossis de la CIA? Que ja no estem als teus temps! Ara hi
ha la democràcia i la llibertat. Què no t’has assabentat? Clar sempre enganxada
als pantalons del pare, que no surt del casino de xerrar de política amb els amigots
i tu de xafardejar amb les seves dones. Què aquest món ha canviat! Què som a
finals del segle XX! Ves a fer una volta pel passeig vora la platja i veuràs
com el temps ha fet un salt endavant.
¾
Llibertat
i democràcia, segons per qui! Els obrers a treballar i a pagar com sempre i els
altres a ficar-se els calers a butxaca.
¾
Ai
mare! Valdria més que et tornessis al poble i jo ja ho faré un altre dia.
Potser d’aquí una setmana més!
¾
Sí,
per ser l’escarni de tothom. Tu i jo juntes sempre. Què diria el teu pare si
sabés això que dius?
¾
El
papà té confiança amb mi!- Contesta molesta la filla.
¾
Va
nena, no discutim. Mira que macos han quedat els pantalons i veus com queden bé
de llargs. Curtets, però elegants. Escolta, la teva amiga té la veu molt ronca.
Què fuma?
¾
Però,
mare, si ara fumem totes. Jo, perquè ho dissimulo aquí i a casa, i sàpigues
també que una mica d’herba no fa tampoc mal a ningú. És terapèutic!
¾
Mare
de Déu! Si la meva mare et sentís dir això. Si jo li hagués dit mai una cosa
així s’arrancaria els cabells i es moriria de vergonya.
¾
Deixa
la iaia amb pau! Que fa anys que és morta! I era més complaent que tu! Em
donava tot el que jo volia.
¾
Clar,
es dedicava a malcriar-te. Com la responsabilitat no era seva.
¾
A més,
mira no era una noia, era un noi i molt eixerit. M’encanta quan em toca.
¾
Nena!
M’esgarrifes quan et sento parlar així. Li hauré de dir al pare!
¾
Mare,
sembla que no hagis mai fet manetes. A més, sé que abans del pare tenies un
xicot que t’agradava molt, m’ho va dir l’àvia. Segurament en vas fer més d’una!
També en devies fer de coses! O eres una monja beata?
¾
Ai,
senyor! El que ens hem de sentir les mares.
¾
Va no
siguis dolenta, que sóc jove - diu la Míriam mentre acarona la galta de la
mare.- Tu també ho vas ser.
La Sara fa un sospir de qui no pot discutir res amb la noia. Tan jove
i sap més lleis que un advocat. Posa el
dinar a taula i veu com la seva filla és canvia i es posa amb presa els
pantalons que li ha cosit marxant amb els amics. Frega els plats, recull la cuina
i marxa a veure els Serra, pensant que no hauria tingut de venir a la platja
sense els seu home. Però la feina és la feina i no està el món per quedar-se al
carrer amb una mà al davant i l’altra a darrere. Encara els hi queda part del
pis per pagar i uns diners malgrat siguin molt suats són força bons.
Em tornar després de sopar amb els amics, la filla encara no ha
tornat, però s’asseu al balcó i veu les llums del cotxes i el jovent que va
d’un cantó a l’altre cercant diversió. La brisa marina fa que s’adormí. S’està
també, amb la mica de frescor, que la dormida és força llarga. Quan torna en
si, mira l’hora, és prou tard, i va l’habitació on dorm la filla i la veu
dormint pràcticament nua damunt el llit. Nena o dona he aquí el problema!
Ensopega amb una peça de roba i al agafar-la se’n adona que són els
pantalonets que amb tanta paciència ha cosit al migdia, són plens de sorra i
algú ha arrancat els sacsons que tan delicadament havia fet i ara pengen filots
per tot arreu. Senyor, quina paciència hem de tenir les mares! - pensa- i deixant caure la peça de roba en un racó
marxa a dormir al seu llit. Pensa un xic amb el seu home, més què res com un
bàcul on recolzar-se entremig del desori del comportament de la joventut.
Miquel Pujol Mur.
.jpg)
