diumenge, 30 de març del 2014

TOT ÉS POESIA?!?!?




Poesia...és més que paraules
són els sentiments absorbits per un paper
Quants records, promeses, angoixes...
fan que aquest paper vibri amb força.
Però, ai d’ell ! si no ens quadren les linies,
sens dubte l’anomenem paperassa.
I fins i  tot el tissatge més rugós te dret a que el toquin,

que el perfilin amb els dits, que l’assaboreixin amb el palpís.
Si es nota rebregat, ni tan sols lliscarà.
Però si és llis i suau,
anirà “vola ploma” al sortir de l’impressora.
I que dir si li passes les tisores…
Quan cruix dolç, alegre cisa tot de dret
Quan es robust s’escolten fins i tot les passes
I quan et diu, eps!, sóc reciclat;
aquí sí que ja t’has enamorat.
El veus valent, tolerant, ha passat per moltes mans

I llavors ni tisora ni rebrec deixa inert al poema.

L’agafes i escrius en la seva esquena.
Tinta, boli o carbonet, observa, 
I ara arriba el dubte i l’estranyesa
tan si parlo d’una pasta vegetal i deixatada,
emblanquinada i endurida
i ho guarneixo amb un pesic de polipro o polié,
puc estar armonitzant, un simple troç de paper.
No és poeta profund,
És profunda poesia.


                                                                Anna Simon

divendres, 21 de març del 2014

LA NOIA DE L’ALTRE CANTÓ DEL BAR *


LA NOIA DE L’ALTRE CANTÓ DEL BAR *


Divendres, les 15:00 p.m., la data que he anhelat tota la setmana, surto de la feina i corro cap a la petita cafeteria de la cantonada del Carrer del Mig. Perfecte! la taula del fons, que sembla reservada pels solitaris, és buida, m’apresso a seure, però faig com el que no te pressa, deso la jaqueta a l’ espatllera de la cadira, fora fa fred, està sent un hivern dur.

Se sent la campaneta de la porta  -el seu so em reconforta- , sens perdre l’adreç i quasi amb un gest, que fins hi tot sembla natural, guaito la porta, i l’estómac se m’omple de papallones que em fan pessigolles tot batent llurs ales, i el cor em batega fort, crec que les costelles no resistiran la pressió i s’esbocinaran per tot el local; quina imatge tan poc romàntica no?

Seus al costat de la finestra que dóna a la plaça, com sempre. Et porten el cafè  i el croissantet de xocolata, com a tu t’agrada! , agafes la tassa amb delicadesa -Déu, qui pogués tocar la punta d’aquests dits! - Tastes el cafè i deixes perdre la mirada en l’infinit.

Si pogués saber que penses...ets una nina de pell bruna i ulls del color de la pluja. Si pogués passejar-me pel teu iris i conversar amb el teu cristal·lí, m’explicaria mil histories de tu, si pogués arrupir- me i fer la migdiada a... - com es diu aquesta part de vora l’ull on surten les potes de gall?, sempre m’ha agradat!-, si pogués dir-te un secret a cau d’orella; per tu no tindria secrets, si pogués besar-te els llavis...

Que bonic què és somniar, quina falta de valor! , et miro, no puc parar de mirar-te, sembles tant dolça!

T’acabes el cafè, demanes el compte al cambrer, li dius alguna cosa i li somrius, ell et torna el gest, guardes el llibre a la bossa i marxes com has arribat, en silenci i desprenent llum. Adéu, fins divendres que ve!

************

-          Cambrer que li dec?
-          Res! L’ha convidat aquella senyoreta que acaba de marxar
-          De debò?
-          Sí, i m’ha dit que l’espera divendres que ve a la mateixa hora.
-          Fins Divendres!


*Gràcies SAU per prestar-me el títol.


Pere Garcia Sellarés.

dijous, 20 de març del 2014

LA NIT



En sortir de casa, al caure la nit, de sobte em va aparèixer un gat negreDe moment em vaig quedar força sorpresa perquè nosaltres no en teníem cap d’aquest color.  Vaig anar al cobert  a buscar el cistell de patates que m’havia demanat l’àvia. Quan vaig tornar,  l’animal no s’havia mogut. Estava arrambat a la paret, estarrufat i una mica tremolós. Ho vaig explicar a la mare i ella em va dir que podria ser una bestiola perduda o abandonada i que devia estar morta de fam. Perduda, – va afegir-  és una mica difícil perquè aquesta classe d’animals solen tenir una orientació molt bona. Agafa pa, posa’l en una llauna i mulla’l de llet. No m’agrada que ningú que passi per aquesta casa, no rebi ajuda encara que sigui una bestiola. 
Així era la mare: hospitalària i acollidora.

La Nit que va ser el primer nom que vaig pensar per a  ella si era femella, es va acostar al menjar amb una certa temença, i en veure que no li feia res, va deixar la llauna lluenta de tan llepada. Era un animal esprimatxat, de pèl rústic; només destacaven els seus immensos ulls verds que  miraven  temorosos. Jo vaig intentar tocar-li l’esquena per amanyagar-la i  ella no es va moure, sinó que encara es va arrupir més. L’endemà jeia al davant del cobert i vaig estar segura que es quedaria per sempre amb nosaltres. I així va ser. La resta de gats de casa la van tolerar sense batusses. A ella li agradava molt anar a caçar rates i talps als camps del voltant de casa. Per cert també era una experta a caçar escurçons i va fer una bona neteja d’aquests rèptils .

Al cap d’un parell de mesos, la Nit s’havia convertit en una magnífica gata negra de pèl llustrós i lluent, fi com la seda.  Els seus grans ulls verds eren ara tranquils  i miraven confiats. Li agradaven les carícies i quan me la posava a la falda, roncava de satisfacció i moltes vegades s’hi adormia.

Va passar el temps i un matí de finals de primavera, la Nit no va aparèixer a buscar el menjar . La mare va anar al cobert on solia dormir. Estava al seu niu però no sola: furgant-li les tetes dos gatons intentaven mamar, mentre ella els llepava amb satisfacció

Quan van créixer, els dos gatets, a més del color, tenien el caràcter totalment diferent: la Fosca negra com la seva mare i amb el mateixos ulls verds, era  tímida i dolça; i el Blanquet, com un floc de neu, amb els ulls blaus; era un terrabastall que no parava un moment quiet.

Un estiu els meus pares van acollir a casa  un nen i una nena subsaharians. Una associació d’ ajuda  humanitària buscava famílies que durant dos mesos es fessin càrrec de les criatures. Com que els meus germans i jo ja ens havíem fet grans, a la mare li va fer il·lusió tornar a tenir infants a casa, i més encara, en saber  que  ho necessitaven.

Aquell estiu no sabria dir qui va ser més feliç, si els nens o la nostra  mare. Els va comprar un banyador i unes sandàlies  a cadascun i els duia a la riera a mullar-se i jugar amb l’aigua. A vegades, després d’equipar-los correctament,  anaven a passejar a la muntanya  a veure ocells, papallones, flors,...Així  la mare va reviure una mica la nostra infància, que sempre deia que havia passat massa de pressa. Jo recordo aquell estiu com un dels més bonics de la meva vida, i a vegades penso, que vam rebre molt més del que vam donar  

 Uns dies abans de tornar a casa seva, la mare va dir als dos germanets   que pensessin una cosa per endur-se com a record,  que ho anirien a comprar. De moment, no van respondre. Quan els ho va tornar a preguntar semblaven temorosos i l’Amina, la nena, va contestar per a tots dos:

 – Ens agradaria una cosa calenta i dolça que tingui vida i es pugui acariciar. Resulta que tots dos s’havien enamorat de la Fosca. I ja tens la mare a comprar una gàbia perquè la gata pogués viatjar com mana la llei. No cal dir que  també va comprar regals útils per als nens i la seva família.

L’absència de la  Fosca, ens va entristir un a mica perquè estava tan integrada a les nostres vides que ja semblava un més de la família, Però ho vam acceptar amb alegria.

El cap d’un parell de mesos vam rebre una carta amb un magnífic dibuix de la gateta. De tant en tant ens escrivien i ens explicaven les  “meravelles” de la seva gran amiga.

L’any següent, una voluntària de la ONG que treballava en aquella zona i ens coneixia, ens va fer arribar una carta dels dos germanets amb una foto d’ells amb la Fosca.

Ara resulta que, la Nit, aquella gateta abandonada que anys enrere va arribar a casa,  té una filla en un altre continent. La Fosca viu a l’Àfrica en missió humanitària: portar felicitat a dos infants.

M. Àngels Artigas Macià              

dimarts, 18 de març del 2014

DEPURANT EL MOMENT

M’ha captivat el paissatge;
petites flors d’ametllers florits de brots donzells.
Es fon el color amb el record,
memòria d’aquella mirada tendra,
d’olor de primavera, espurnes de cel.
Un bramul s’escolta i em copsa el seu silenci.
La vall humida de les seves galtes,
mostra una ànima poruga, dolguda;
talment candorosa ....
                                                       Intenta modelar l’angoixa amb un ofec.                                                                                        
Trémol i aterrat esdevé un preludi
que s’estreny cap al seu cor,
deixant en les conques dels seus ulls
un recull de vastes i ardues emocions.
Transpuava derrota i defalliment.
Maleït viatge que va cap al final del cor!
Les flors adormides en el  resó  de la tarda,
vetllen el naufragi de la seva mirada.
El seu silenci  llagrimeja com el cel
...i jo, remant on el corrent em porta
m’agrada depurar els moments;
tanco els ulls i sento l’olor dels ametllers
i veig un “Ulises” abraçat al mástil dels pensaments.


                                                     Anna Simon


dissabte, 15 de març del 2014

EMPEZAR


Al escribir en este espacio tengo la misma sensación que sentía cuando, de niño, empezaba una nueva libreta. Inmaculada. Totalmente en blanco. Siempre me hacía el firme propósito de ir llenándola procurando no emborronarla, cuidando la caligrafía, limando los márgenes y que, en ella, no apareciesen aquellos típicos tachones provocados por la tinta de unos bolígrafos "bic" demasiado frágiles para el acoso de nuestros dientes. Al cabo de unas semanas, el propósito se había quedado en eso. A lo sumo llegaba hasta la mitad de la libreta. No recuerdo haber superado ese límite y, lo que es peor, las páginas aparecían llenas de líneas que ni respetaban la horizontalidad, ni las barreras que imponían los márgenes. Tal vez por eso, nunca me dieron una medalla a la pulcritud en el Instituto y yo, presa de una incipiente frustración infantil, acostumbraba a sustituirlas por las manchas azules -en la adolescencia me cambié al negro- que, quisiera o no, adornaban invariablemente mis cuadernos. Ahora me encuentro igual. O casi. He ganado en limpieza, eso si. Los márgenes, por la magia del software, aparecen definidos y, aunque lo desee, no podría romperlos. También las líneas aparecen horizontales y sin borrones. Hay una coherencia estética y, las reglas de las formas, están claras. Pero ¿y el fondo?. La pregunta que me hago es si esta libreta llegará a su fin. Ahí si que no me he movido un ápice pero, a diferencia de lo que me sucedía cuando niño o adulto, puedo justificar la obra inacabada en la falta de tiempo y el mucho trabajo. Antes solo cabía atribuirlo a la pereza y a la falta de imaginación, ambos imperdonables en edades tempranas. Y no me he olvidado del "propósito". La meta está en trescientos sesenta y cinco días. Un año. Cuatro estaciones que conforman todo un ciclo. Si no llego al final, siempre me quedará el consuelo que, al menos la libreta no estará manchada.

José Ángel Mañoso


dilluns, 10 de març del 2014

LE CHAT NOIR



Surto per la porta, cau la nit, plovisqueja, l’efluvi de les llambordes molles omple el carrer… i el gat negre apareix davant meu.

Els seus ulls grocs semblen travessar-me l’ànima, és el mateix dimoni, la seva mirada no m’enganya.

Corro sense rumb, els carrers de París mai m’havien semblat tant solitaris.

L’humitat i l’esforç m’ofeguen, llavors la veig, la vella fàbrica de licors… corro cap a ella…bé, la porta és oberta!!! Els anys s’han acarnissat amb ella i sembla més petita del que la recordava.
Travesso la silent sala principal, la que en altre temps encabia una cinquantena de persones, i pujo per les arcaiques escales que condueixen al que havia estat el despatx del director.

Puc percebre l’endimoniat so del gat esmolant les seves les ungles a la barana on m’arrepenjo…ja arribo a la porta,... és tancada!...  llavors  m’abandono, em deixo caure a terra i espero…espero la meva fi.

Aleshores és quan apareix la bèstia d’ulls grocs… i em mira, riu … i es transforma en… ella?

És la criatura més bonica que he vist mai, les seves corbes perfectes es deixen entreveure sota l’ajustat vestit de seda negra, els seus cabells ondulats són vermells com el foc, i els seus ulls… els seus maleïts ulls és claven en els meus.
Em captiva,em sedueix, desperta en mi desitjos animals que mai abans havia experimentat.

-          Perquè et mostres com a dona si sé qui ets?
-          Per què ets dèbil! I ara et necessito dòcil i predisposat.
-          Què és el que vols? La meva ànima?
-          Sí… i la teva vida!
-          La meva…la meva vida? Però com?
-          A partir d’ara escriuràs.
-          Però…
-          Shhh, calla!
-          Dedicaràs la teva vida a escriure per a mi, i quan et manquin les forces i s’esgoti el teu alè…llavors en el teu últim sospir seré teva, i meu serà el teu cos…i la teva ànima.


                                                                       Pere Garcia.


dimecres, 5 de març del 2014

SENSE PARAULES



Avui les paraules li surten mandroses,
sense convicció ni entusiasme,
sense força ni alegria,
quasi sense aire, quasi a bocins.

Avui de la seva boca brolla
un fil de síl·labes,
enredat en espirals
que pengen dels llavis.

Ahir va perdre els accents,
les comes, els hiats...
les hacs sonaven
a cor oxidat.

Demà tinc por
...a que es quedi sense vocals
...a que plori en consonants
...a que rigui en silenci.

                                                 Anna Simon