LA VEU...

T’obres camí pel fil telefònic

I coneixes aquell xiuxiueig que t’absorbeix els sentits.

Retens les paraules que una a una es claven al teu cos.

No saps si és una veu agosarada que neix i creix pel fil,

assedegada  de les teves palpitacions

o és un toll de ferralla que s’escampa harmoniosa

amb el seu perfum pretenent  ser una daga, no ram de flors.

Uns batecs que surten d’una  respiració

i de  silencis que acaricien l’ànima.

Tens afany de reconèixer la veu, la seva profunditat, el seu fiblar.

Quan riu, copsa els sentiments

I al pic es dibuixa la imatge d’un somriure maliciós.

Llavis amb sensació visceral, anamorfosi del concepte.

Et transportes per la línia de la comunicació,

quan el so et besa amb cadenciós embruix.

En un gir et porta a una atmosfera fosca i glamourouse a la vegada

I el seu sublim i pausat accent, t’estrènya en una flassada suau.

Un tumult de percepcions que t’atrapen,

com una lluita en una partida d’escacs;

davant un escac i mat: la veu, el fil i la por


Anna Simon

REALITATS

Altra vegada torna la tristesa.

Com una desesperança de la vida.

Com un adéu al color ... 

i la volta a una monotonia grisa, solitària.

On només es veuen, 

on només apareixen els racons foscos de la vida, 

on no arriba la llum.

Aquesta vida per la qual s’ha de lluitar,

en què cal vèncer o morir.

Força persuasiva.

Cabal d'aigües furioses per un torrent.

Alegria infinita de viure.

Crida amb totes les teves forces, les teves il·lusions!

Els teus somnis, les teves esperances.

La teva set d'afecte, 

ànima jove que un dia coneixeràs el dolor.

I acabaràs estimant-lo dolorosament, 

com un membre més del teu cos.

                          Jacinta Humedas