ELS PRIMERS ROVELLONS

El dia ha començat fresquet, l’aire nocturn refredat per la petita pluja de la matinada ha fet baixar uns graus el termòmetre. En arribar al bosc l’herba mullada està solejada per un tímid sol matiner.

Els núvols que a primera hora han descarregat l’aigua encara no han fugit del firmament i el sol; com en un joc de llums, uns moments brilla il·luminant la terra, i altres; com si estigués enutjat, la cobreix d’ombres.

Hem aparcat el cotxe en un racó del camí. Un xic apartat de la pista per a què no fes nosa a altres vehicles que amb les mateixes o uns altres intencions hi passessin.

No hem portat els cistells, primer pel seu embalum, segon per vergonya. No ens podem imaginar amb una cistella gran i dos miserables “boletets”  enmig. Mostrant a tothom amb això la nostra manca de perícia en l’art de recerca de fruits boscans.

Tampoc ens agrada l’estratagema de posar herbes al cul del cistell i adornar la part superior amb els bolets trobats, com si fos la toia d’una núvia.  Orgull o modèstia, no sé a quin platet de la balança posar la nostra decisió de cercar bolets portant una bossa dins la motxilla fins al just moment de trobar-ne.  

Així, poc a poc, rastrejant el terreny com fures, mirant el terra com si haguessin perdut un bitllet de 100 €, avancem lentament pel bosc. Nosaltres no tenim comptes a paradisos fiscals ni sobres sota mà que puguin alegrar el nostre dia a dia. Però així i tot, som contents per poder viure respirant l’aire no emmetzinat de les muntanyes i tenir salut per caminar, malgrat no trobem bolets pels boscos.

Caminar, mirar, explorar moure l’herba, observar sota els brucs, veure l’ombra dels arbres, mirar pel cantó ombrívol del sota bosc allà on comença el despenjat i tota una sèrie de lliçons escoltades com si fossin d’un manual detectivesc boletaire.

La paraula televisiva de caçadors de bolets no m’acaba de convèncer ja que les nostres buscades preses no és mouen. Que més voldria que assegut en un tamboret de tres potes, amb una escopeta de balins a la mà veies passar els bolets, un a un, davant meu i aleshores ràpidament, disparar i  que l’objectiu caigués directament al meu sarró. Poso escopeta de balins perquè les meves conviccions no són de disparar amb armes de foc. Tampoc veig clar disparar amb cartutxos de perdigons perquè només recolliria la pols i les miques del desitjat “boletus”

Una estona caminant i aleshores...Oh, meravella! Senyor del cel! Com podem ser tan formosos! Nascuts a la terra, crescuts de la rosada, alimentats de matèria orgànica i  de tantes variants terrenes llueixen enmig del prat, com una ofrena al nostre sacrifici de caminar, cinc sagrats rovellons de formes arrodonides, d’un color vermellós i que al treure’ls del seu niu de seguida notem el seu pes de carn saborosa i neta plena de totes les fragàncies de la naturalesa.

Quasi com en una pregària, ens agenollem per agafar aquesta benedicció divina oferta a uns pobres humans boletaires. Igual que el poble jueu al rebre en el desert el manà que els retorna a la vida, així robarem de la terra els nostres ben trobats rovellons.

Després cobdiciosos com som els humans hem continuat la nostra recerca portats per aquella ambició tan humana d’aconseguir-ne més. Però aquests, han estat els primers rovellons del nostre inici de temporada.  

Miquel Pujol Mur.

PREGÀRIA (I part acròstic)

Prego en primer lloc i amb presses pels pàries 

Apartats, desterrats a les voreres, 

Repartits pels deserts, morts en pateres, 

Entregats a la llei estirpats d’idees. 

Nens, homes i dones lliures de culpa, 

Oblidats, exiliats del nostre regne 

Sospitosos d’amar-se o bé d’amar-nos. 

Temptadors de perverses temptacions, 

Recolzadors de colzes i de polzes 

Etzivadors de metzines admeses 

Que encara no prohibides ni il·legals. 

Usurpadors de tots i cadascú 

En ordre alfanumèric dels insomnis. 

El pa nostre de cada dia no saps 

Si podeu donar-nos-ho el dia d’avui, 

Tampoc, potser, el tinguem demà 

Entreu dins del cel i tanqueu amb força 

Ulls, punys, dits, pits, mans, fronts, caps, becs, colls, culs, 

Encercleu bé les vostres propietats, 

No permeteu entrar estranys amb afanys 

Encesos pel mal gest de compartir 

Llegiu en veu alta el nom de tot condemnat 

Cerqueu els vicis amb un perfecte cercle, 

En el que incloure el dejuny dels dijous,

Lliureu-nos bones temptacions. Amem!.

                                                             Vicens Zumajo

EL VENT

Coqueteja suaument

amb la delicadesa d’un galop de cavall;

i amb bravura i energia fa un bell i gran testament musical: un fluid vaporós amb  gemecs sortint dels til·lers que els envolten amb una dansa encisadora, precisament indefinible, denota un transcendent romanticisme.

Així vull crear estructurada, tumultosa i a dimensions gegantines, apasioanada i confidencial, tota nua caminant, ensenyant les vergonyes.

Jo, immòbil des del meu racó l'observo i noto que s'acosta més a mi, noto com m'acaricia les galtes tímidament, així, fredes… Llavors m'adono que mai havia notat el vent, tan amorós, amant. 

L'empatia amb la seva conquesta permet dir nosaltres però.... lluny, tot queda tan lluny.

                                                        Anna Simon

EL BLAU DEL MAR

LA MÀGIA DE PINTAR AMB LLUM.

 

El passat dia 28 de juny vam assistir a la "Galeria d’Art ÀNIM 2" de Puig-reig a la inauguració de l’ exposició fotogràfica  “EL BLAU DEL MAR” del fotògraf Pere Oliván López.

Damunt  del marc blanc dels murs de la sala ressaltava el blau marí de les fotografies exposades. Veritablement, el mar blavós i el seu flaire salí ens manca en les nostres terres berguedanes. La més gran extensió blava que els nostres ulls gaudeixen és el cel. La nostra mirada està acostumada als colors de la pedra i la terra,  dels arbres i sobretot el verd que s’estén pels nostres prats i contrades.

Per tant, és d’ agrair veure les tonalitats blaves de l’ aigua del mar, entre les diferents fotografies que me'n recordo (especialment d’una de pluja en terres de Donosti). En Pere Oliván, de parlar agradable i entenedor, ens va fer una dissertació sobre la seva obra i els treballs per aconseguir finalment retratar el blau de l’ aigua i les línies de la seva vida interna. Com si es tractés del traspunt de la vida humana, però traslladat al líquid element. Moltes hores de treball invertides, molta tècnica també apresa durant la preparació i una dedicació extraordinària per fer possible la comprensió intel·lectual i donar a conèixer el seu  treball.

Les persones assistents gaudíem de les seves paraules i de la seva demostració en viu per mostrar-nos l’ inici del seu "que fer". Aleshores, va ser quan desgraciadament aquí recordo el títol d’ una obra de la mestra de la novel·la negra, l’Agatha Christie, Com si el mirall es trenqués de dalt a baix, apartant-nos desgraciadament de l’ ambient propici per escoltar, comprendre i portant-nos al món real i quotidià.

Un sobtat cop de fre i tot seguit del soroll escandalós de la planxa, el vidre i el plàstic al ser abonyegats i trencats contra un altre vehicle,... ens va fer perdre la nostra abstracció seguint les paraules d’ en Pere Oliván. Vam sortir a comprovar la causa i veure si no havia cap problema que demanés la nostra col·laboració humana.

Al cap de certa estona continuava la conversació, ja en un pla més plaent. Per sort en l’ accident no va haver cap conseqüència lesiva: la planxa es pot reparar, malgrat sigui cara, però el nostre cos és molt més sensible i patidor. 

Ja situats en la sala annexa va fer-se un dolç mos de les llaminadures que tant ens agraden, en general, com són: coques en diferents formats i sabors, bombons acompanyats per begudes varies i vam brindar amb cava per augurar un bon èxit a l’ autor i a la seva exposició .

Una tarda completa unint cultura i bona companyia. Gràcies a l’Anna i al seu espòs pels vostres esforços en bé de l’ art!

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: Ma. Rosa Planell Grau.

UN SUSPIRO DERROTADO

Caen las palabras en el bosque vacío,

como encina vieja sometida al fracaso,

resuena el eco como tamboril en su caida

y con él, los motes dulces, las palabras amargas,

las silabas encogidas

y el silbido de los susurros....

Subo los peldaños como vagabundo,

el silencio roto por el crujir del alma,

huele a sombras del pasado,

lágrimas tiradas en un rincón;

siento miedo del recuerdo,

noto una brisa en la cara

y el miedo se torna furia.

El lastre de mis pies, 

se regocija con torpeza,

un paso y con fatiga otro;

sigo subiendo, escalando así, lánguida,

hacia los arrullos de dolor que nublan mi mente;

alzando la mirada al poderio de las sombras,

inerte y sin respiración...

y le pregunto al eco ¿cómo se borra el amor?

Derrotada resto en el tiempo por un angosto vacío

                                                            Anna Simon

CAU LA PLUJA

 

El silenci omple cada racó, la quietud ordena el paisatge, sols les primeres gotes d’Abril gosen interrompre amb la seva bella melodia.

Caòticament topen contra la teva delicada mà, que espera amb gest etern que la treguin a ballar.

Rodolen juganeres pel teu gèlid palmell per arribar al canell i morir a les mànigues del teu mantell.

Cada llamp em deixa veure el teu petri rostre i els teus  ulls nevats, sense vida, amb mirada perenne, infinita...perduda en el temps i l’espai.

Un altre tro em fa trontollar, em fa trémer l’anima davant aquesta visió.

Les gotellades et davallen per les galtes i el coll, acaricien els teus turgents pits i descendeixen pels plecs immutables del teu vestit. Com petits rierols aniran a morir sobre la freda llosa on descanses ja fa massa temps.

Poc a poc el temporal va passant, encara puc veure com rossola; al arribat un altre ocàs, però aquest és diferent...aquest és l’últim.

Sí amor!, ja no podré dur-te flors mai més, el metge m’ha dit que el diagnòstic és definitiu..., perdó, ho porto escrit en un paper: “ primers estadis d’Alzheimer “.

Suposo que Déu em permetrà uns anys més aquí per ajudar als nens, però com la boirina que ara ens acompanya, poc a poc tot se’m tornarà més confús i lentament m’oblidaré de tot..., m’oblidaré de tu.

Així que només em queda dir-te: Espera’m i fins aviat!

                                                                                                       Pere Garcia Sellarés.

ELS PANTALONETS CURTS I LA VIDA

Tanta pruïja que tenia la noia per venir a la platja i quan després de moltes promeses de fer bondat acordem venir-nos uns dies soles, em deixa mig abandonada com si fos una fruita lloca. Hauré d’agafar el gaiato i explicar-li allò que vam acordar. Té una sort immensa que a mi la platja, el sol i la sorra em donen una nyonya terrible i a més no tinc ganes de discutir-me amb ningú i menys en la meva filla. Mira mentre l’espero per dinar li faré un sacsó al pantalonet curt que li va una mica llarg.

Així remuga la Sara mentre posant-se les ulleres comença a tallar i doblegar la roba del camal i cosir-la atentament per què no se li esfilagarsi. No vol que la Míriam després vagi pel carrer amb tot de fils penjant del pantaló, com a vist a altres que semblant unes perdulàries.

¾    Hola mare!- s’escolta al rebedor de l’apartament, una llarga estona de temps des del moment que sentí el soroll de les claus a la porta de l’apartament, acompanyat d’un sonor i llarg petó seguit d’un profund sospir d’acomiadament.- Oi, que bé! M’estàs cosint els pantalons que em posaré aquesta tarda per sortir amb els amics. Però mare! No els deixis tant llargs, ara no és moda, mira dobla al menys tres dits més.

¾    Però nena, tan curts quasi se’t veurà tot.

¾    Mare, ets més antiquada! Fes el que vulguis, ja m’estarà bé!

¾    Escolta aquesta tarda no m’acompanyaves a casa dels Serra. Tenen unes nenes, de la teva edat, que són molt maques. Podríem ser amigues teves.

¾    Aquelles bledes! Ep, mare! Que jo no sóc una nena, tinc setze anys i ven posats! Tu vols que sigui amiga d’aquell parell de prosies que no saben més que mirar i mirar girant-se i dissimulant. Ni en pintura les vull veure! Només fan que xafardejar i murmurar. Amb això vols que sortí, ni pensar-ho. Tu ves a veure’ls i els hi donés records.

¾    Ai Míriam! Des de que hem vingut a la platja i has trobat aquesta colla t’he perdut.

¾    Vaja mare! Ja surts com sempre amb el mateix! Sempre igual!

¾    Escolta amb quina amiga has vingut, que heu trigat tan a separar-vos.

¾    Ui! Si que vols saber! Ni què fossis de la CIA? Que ja no estem als teus temps! Ara hi ha la democràcia i la llibertat. Què no t’has assabentat? Clar sempre enganxada als pantalons del pare, que no surt del casino de xerrar de política amb els amigots i tu de xafardejar amb les seves dones. Què aquest món ha canviat! Què som a finals del segle XX! Ves a fer una volta pel passeig vora la platja i veuràs com el temps ha fet un salt endavant.

¾    Llibertat i democràcia, segons per qui! Els obrers a treballar i a pagar com sempre i els altres a ficar-se els calers a butxaca.

¾    Ai mare! Valdria més que et tornessis al poble i jo ja ho faré un altre dia. Potser d’aquí una setmana més!

¾    Sí, per ser l’escarni de tothom. Tu i jo juntes sempre. Què diria el teu pare si sabés això que dius?

¾    El papà té confiança amb mi!- Contesta molesta la filla.

¾    Va nena, no discutim. Mira que macos han quedat els pantalons i veus com queden bé de llargs. Curtets, però elegants. Escolta, la teva amiga té la veu molt ronca. Què fuma?

¾    Però, mare, si ara fumem totes. Jo, perquè ho dissimulo aquí i a casa, i sàpigues també que una mica d’herba no fa tampoc mal a ningú. És terapèutic!

¾    Mare de Déu! Si la meva mare et sentís dir això. Si jo li hagués dit mai una cosa així s’arrancaria els cabells i es moriria de vergonya.

¾    Deixa la iaia amb pau! Que fa anys que és morta! I era més complaent que tu! Em donava tot el que jo volia.

¾    Clar, es dedicava a malcriar-te. Com la responsabilitat no era seva.

¾    A més, mira no era una noia, era un noi i molt eixerit. M’encanta quan em toca.

¾    Nena! M’esgarrifes quan et sento parlar així. Li hauré de dir al pare!

¾    Mare, sembla que no hagis mai fet manetes. A més, sé que abans del pare tenies un xicot que t’agradava molt, m’ho va dir l’àvia. Segurament en vas fer més d’una! També en devies fer de coses! O eres una monja beata?

¾    Ai, senyor! El que ens hem de sentir les mares.

¾    Va no siguis dolenta, que sóc jove - diu la Míriam mentre acarona la galta de la mare.- Tu també ho vas ser.

La Sara fa un sospir de qui no pot discutir res amb la noia. Tan jove i  sap més lleis que un advocat. Posa el dinar a taula i veu com la seva filla és canvia i es posa amb presa els pantalons que li ha cosit marxant amb els amics. Frega els plats, recull la cuina i marxa a veure els Serra, pensant que no hauria tingut de venir a la platja sense els seu home. Però la feina és la feina i no està el món per quedar-se al carrer amb una mà al davant i l’altra a darrere. Encara els hi queda part del pis per pagar i uns diners malgrat siguin molt suats són força bons.

Em tornar després de sopar amb els amics, la filla encara no ha tornat, però s’asseu al balcó i veu les llums del cotxes i el jovent que va d’un cantó a l’altre cercant diversió. La brisa marina fa que s’adormí. S’està també, amb la mica de frescor, que la dormida és força llarga. Quan torna en si, mira l’hora, és prou tard, i va l’habitació on dorm la filla i la veu dormint pràcticament nua damunt el llit. Nena o dona he aquí el problema!

Ensopega amb una peça de roba i al agafar-la se’n adona que són els pantalonets que amb tanta paciència ha cosit al migdia, són plens de sorra i algú ha arrancat els sacsons que tan delicadament havia fet i ara pengen filots per tot arreu. Senyor, quina paciència hem de tenir les mares! - pensa- i  deixant caure la peça de roba en un racó marxa a dormir al seu llit. Pensa un xic amb el seu home, més què res com un bàcul on recolzar-se entremig del desori del comportament de la joventut. 

                                                                                 Miquel Pujol Mur.

MIRADAS...DESEO

Mi cabeza piensa,

como seria un encuentro,

el calor de sus manos por mi cuerpo,

me enrojece tan solo imaginarlo.

Pero el deseo crece y quiero,

su cuerpo rozándose con el mio.

Una mirada profunda, una mirada

que no puedes impedir;

que tus labios rocen los suyos.

Que los cuerpos se busquen

que las caricias fluyan...

Y entonces, el tiempo pasa

y de nuevo mi cabeza piensa

Quitándome la ropa 

Mirando mi cuerpo en el espejo como cambia con el tiempo, 

noto que me estremezco, alguien me mira, eres tu. 

Esa cara que con el paso del tiempo sigue haciendo que me sienta joven, guapa; 

que me enrojece las mejillas, como una niña,

al ver tus ojos iluminados al mirarme desnuda. 

Es como la primera vez que nos miremos, 

hace que me sienta viva. 

Eres mi marido, amigo, amante... todo lo que una mujer desea.

                                                     A.C

LES RUES, LES GENS

Par les rues, les gens, des hommes et des femmes, des enfants dans la direction de l'école, les adultes qui travaillent et marchent en hâte, en attendant la pluie les mouille, sans arriver à mouiller l'asphalte des rues. Les retraités entreprenants qui cherchent le meilleur banque à la meilleure heure, un chauffeur d'autobus ou de taxi, ceux qui ont une voiture propre, ou ceux qui voyagent sur une moto, ou dans le métro, ou ceux qui sont déplacés dans son fauteuil roulant. Tous, ont ses propres malheurs.

Vicens Zumajo

LES TEVES MANS

Dóna'm les teves mans,

aquelles amb les que ens acariciem,

aquelles que teixiren lligam en les meves

com enfiladissa,

aquelles que traçen dibuixos en la meva esquena,

acaricien els meus llavis;

adoro les teves mans.

Mans que cisellen la bellesa

en cada adagi en cada matís

Mans arrelades en el meu rostre, papallones daurades.

Vull deixar la silueta i el gemec

del teu tacte en el meu record imprès.

Vull la corba doble del meu pit

embriagar-me de les teves mans.

Deambulem lentament,

les teves mans en les meves com foc,

pel sender de les nostres carícies;

aquelles que perfumen la meva pell

amb els seus pètals melosos.

Vull omplir-me de tu,

vull sentir en els meus llavis la dolça gota d'amor,

tot just un sospir breu que ovaciona el teu rocec.

Les paraules van rere les carícies somiades,

mans que escriuen el que sent l'ànima

i al posar-les als teus llavis m'enlairen petons,

li donen relleu a aquelles paraules,

i en el meu rostre

eixuguen les meves galtes d'unes commogudes llàgrimes,

al rebre nu el teu ser, les teves entranyes.

Mans sobiranes, que ho poden tot,

espiral de força, motor que avança.

Quan les tinc a prop, quan les atrapo

les captivo amb cobdícia, em sento plena.

M'apodero de les teves mans,

d'aquells infinits moments al vorejar-te amb els meus dits

Buides estan si no les toco

Desertes es queden si no les tinc, 

ni la meva respiració en elles, 

si perdo tot contacte

de les meves mans vers les teves.

       Anna Simon

RODALIES RENFE

Avui és el meu primer cap de setmana de permís després de tants dies, tot i que no em queixo, perquè m’ha tocat fer el servei militar a Barcelona i de tant en tant podré visitar a la família; que la butxaca escasseja, com vaig haver de deixar la feineta d’aprenent per perdre un any “fent-me un home”!.

Deixo enrere la caserna i miro de reüll les lletres daurades que anuncien el solemne “ TODO POR LA PATRIA “, enfilo de pressa el Carrer de Alfambra fins a trobar-me l’Avinguda Diagonal, on hi ha l’estació de metro de la zona universitària; només set paradetes i ja sóc a Plaça Espanya, ara resta esperar el tren que em durà cap a casa.

A la guixeta un home vestit de blau i amb rostre gris, igual que les parets d’aquesta estació em diu:

-          El pròxim tren amb direcció Manresa surt en trenta minuts i para a totes les estacions.

Si em paro a pensar aquest personatge fa la mateixa cantarella que el servei de megafonia de l’estació, suposo que els deuen fer un curs, o això, o realment deuen estar molt avorrits.

L’altaveu anuncia allò de:

-          Proper tren amb destinació Manresa situat a la via quatre, para a totes les estacions, excepte Torreblanca i Torrebonica.

Apa noi, cap a casa!! De fet jo dono un any al país però aquests de RENFE ens posen els pitjors trens aquí a l’interior. M’assec al còmode seient verd i espero que pugi la resta del passatge: una dona embarassada, un matrimoni gran, més soldats, una nena i la seva mare i ... ves per on! Dos seients més endavant s’asseu un grupet de jovenetes d’aquestes d’escola “ de pago “ amb les seves sabatetes de xarol, els mitjons fins a sota genoll, les faldilles de quadres, la blusa blanca... quina calor així de cop!

No me n’adono i ja som a Terrassa.

No puc parar de mirar la morena de la dreta, la miro i em mira, em mira i la miro, riu, diu quelcom a les amigues i em torna a fitar; tot seguit es mossega el llavi inferior i em pica , mentre les seves mans acaricien els seus genolls, pujen per les cuixes fent pujar una mica més la faldilla, i acaben a l’entrecuix, mentre es passa la llengua pels llavis i em mira amb lascívia, amb lascívia i desvergonyiment..

En aquests moments em podria demanar el que volgués!

Llavors s’aixeca i passa mel meu costar tot resseguint amb el dit índex el meu braç i la meva espatlla i fluixet em diu:

-Véns?

Veig com es fica al servei del final del vagó i després d’uns segons la segueixo.

M’espera allà, dreta, i sense deixar-me dir res em besa als llavis, l’agafo per la cintura, li aixeco la brusa, puc sentir la seva pell tendra, m’acoto i li beso el melic... la sento gemegar, el ventre li fa un moviment d’acció reacció: la beso, es contrau, gemega, és relaxa..., es repeteix, això m’excita, segueixo fent rodolar els meus llavis tot pujant pel la línia alba, cada cop m’agrada més el so dels seus vagits. Li descordo la camisa i li acarono els pits, durs, ferms; li mossego el coll, noto com li baixen les salades gotes de suor que recorren el seu cós fins perdre’s a la cintura de la faldilla. És aleshores quan la prenc amb força i l’envesteixo, crida, xiscla i gaudeix...

Altre vegada el servei de megafonia:

-          Propera parada St. Vicenç de Castellet.

És en aquest moment quan me n’adono que estan picant a la porta:

-          Que està passant aquí dintre! Feu el favor de sortir o trucarem la policia!

Fem cas omís al revisor i seguim gaudint-nos, puc sentir el seu pit contra el meu, ens fonem en un; i de sobte sento com la porta em pica a l’esquena, allò fa que arremeti contra ella amb més força i arribem al súmmum del l’acte.

-          ¡¡¡ Que coño està pasando aquí !!!.¡¡¡ Que hace usted con mi hija !!!

Un sergent de la Guardia Civil!!!, m’he anat a fotre la filla d’un Civil!!!

-          ¡¡¡ Suelte a la niña y tápese joder!!!

-          ¡ No se preocupe mi sargento si la tengo descargada !

La puntada de peu va ser brutal, vaig caure a terra com un sac, de la resta fins que vaig arribar altra cop a la caserna no em queda record. Be, en resum la policia militar em va tornar al Bruch i vaig estar arrestat dos mesos.

La noia no la vaig tornar a veure més, però això sí, sempre que puc utilitzo el transport públic, que diuen que fem un bé al medi ambient!!!

                                                                                  Pere Garcia Sellarés.

AVENTURA

Era un dia d’estiu, d’aquests tan macos que, de jove, et convida a menjar-te el món. Va ésser llavors quan la vaig veure per primera vegada, estava amb un grup de noies, però ella sobresortia enmig de las altres; era alta, amb unes formes que desprenien una sensualitat que em captivà. A mesura que mi apropava, contemplava amb més detall aquell cos tan ben format, els meus ulls només eren per ella; de les altres, ni me n’adonava. Quan tots dos ens trobàrem cara a cara, les nostres mirades es creuaren, jo semblava que flotava, era una sensació nova per a mi i a  ella, a la vegada, se li notava que sentia el mateix. Gairebé, sense adonar-nos-en ens havíem enamorat — i de quina manera!.

La desitjava, però amb l’experiència que tenia d’altres noies calia ésser prudent, el cor no podia passar per davant del cap, sabia que tenia un pare molt gelós de la seva filla, no li treia mai els ulls de sobre, nit i dia vetllava pel seu honor o digueu-ho com vulgueu, el cas es que per a mi aquest individu esdevingué un problema.

Amb aquests antecedents no calia fer-hi bromes, de manera que de sotamà ja estava al corrent dels seus moviments. L’ocasió es presentà un dia al saber que l’home estaria uns dies fora. Ja feia dies que rondava casa seva, era l’ocasió propícia per la trobada de dos amants, fins i tot, encara que negra nit, els estels brillaven al firmament com mai, talment com si volguessin col·laborar afegint aquest toc de romanticisme tan necessari en els preliminars amorosos.

Quan els nostres cossos es trobaren per primera vegada, la sensació fou indescriptible; de veritat, no tinc paraules per explicar-ho. La mirava, acariciava aquella pell una i altra vegada, no volia deixar res sense explorar. Ella es deixava fer i gaudíem, gaudíem com mai ho havíem fet. A  mesura que passava el temps el desig augmentava, jo panteixava de valent, tenia el cor tan accelerat que semblava a punt d’esclatar, ja faltava poc per aquell moment tan esperat, només faltava...

Només faltava que arribés el pare!. Es presentà abans del previst per esguerrar aquells moments màgics, el sentirem pujar per l’escala; sabent les males intencions que portava, ella restà al seu lloc fent la despistada i jo fugí corrents a fi d’evitar mals majors.

Per culpa d’aquell carallot de pare no vaig gaudir del tot la noia de la que m’havia enamorat, tot se n’anà en orris i precisament en l’últim moment quan ja ho donàvem per fet. No us diré cap mentida, hores d’ara encara  tinc l’espina clavada, sort que amb el pas dels anys cicatritzen un xic les ferides.

 Potser no us esperàveu un relat d’aquest tipus. Suposo que entre vosaltres mentre ho llegia em titllàveu d’agosarat, provocatiu o poca vergonya; res d’això, simplement he intentat per analogia donar un toc d’humor a un fet que realment vaig viure i que ara  tot seguit en desvetllaré els personatges d’aquesta historia.

Les noies: Són les muntanyes.

La noia de qui em vaig enamorar és el Mont-Blanc: Amb els seus 4808 m. És la més alta de totes, destaca sobre les altres per la seva majestuositat. A mesura que t’hi apropes, quan la mires cara a cara des de les Aiguilles du Midi, la seva bellesa et captiva i a mi, ho segueix fent hores d’ara.

El pare: És el temps, sempre has d’estar pendent d’ell, no hi ha res a fer si aquest no et dóna permís, d’aquí bé quan dic que tinc experiència amb altres noies; és per aquesta raó que, davant la previsió de bon temps rondava per la muntanya. Aleshores, a les dues de la matinada, sota un cel estrellat sortíem del refugi de Gouter per cobrir l’ultima etapa per assolir el cim.

En el relat, hi ha la part que podríem qualificar d’un erotisme pujat de to; però és realment la sensació que tens, ja que contemples la muntanya una i altre vegada, acaricies la seva pell trepitjant la neu i sobretot, panteixes i el cor s’accelera de valent al veure el cim al teu abast i no només per això sinó perquè quan et trobes per sobre els 4000 m., el teu cos afectat per l’altura respon d’aquesta manera i molt més si un és novell com era el meu cas.

Només faltava...Amb el només em vaig quedar, quan el carallot de pare es presenta en forma de fort vent, vaig haver d’abandonar davant el perill d’estimbar-me al travessar la cresta de les Bosses i la meva estimada muntanya restà al seu lloc esperant als nombrosos pretendents que com jo, ens tenia el cor robat.

D’aquell fet, com us deia, en porto l’espina clavada, els anys i el fet de tornar-hi m’han curat en part la ferida, tot i que, la cicatriu per sempre més la duré marcada.

                                                                                                                B. Guide

LES MOTS SUCRÉS

Je ne veux pas

te sucrer avec des mots,

t'inonder des métaphores

de couleurs,

je ne voudrais pas

parer ton corps

avec des romances succulents.

Je ne veux pas

te faire esclave d'un étranger,

et naturellement je ne voudrais pas

t'abandonner entre mes mains.

                                                       Vicenç Zumajo