PREGÀRIA (I part acròstic)

Prego en primer lloc i amb presses pels pàries 

Apartats, desterrats a les voreres, 

Repartits pels deserts, morts en pateres, 

Entregats a la llei estirpats d’idees. 

Nens, homes i dones lliures de culpa, 

Oblidats, exiliats del nostre regne 

Sospitosos d’amar-se o bé d’amar-nos. 

Temptadors de perverses temptacions, 

Recolzadors de colzes i de polzes 

Etzivadors de metzines admeses 

Que encara no prohibides ni il·legals. 

Usurpadors de tots i cadascú 

En ordre alfanumèric dels insomnis. 

El pa nostre de cada dia no saps 

Si podeu donar-nos-ho el dia d’avui, 

Tampoc, potser, el tinguem demà 

Entreu dins del cel i tanqueu amb força 

Ulls, punys, dits, pits, mans, fronts, caps, becs, colls, culs, 

Encercleu bé les vostres propietats, 

No permeteu entrar estranys amb afanys 

Encesos pel mal gest de compartir 

Llegiu en veu alta el nom de tot condemnat 

Cerqueu els vicis amb un perfecte cercle, 

En el que incloure el dejuny dels dijous,

Lliureu-nos bones temptacions. Amem!.

                                                             Vicens Zumajo

EL VENT

Coqueteja suaument

amb la delicadesa d’un galop de cavall;

i amb bravura i energia fa un bell i gran testament musical: un fluid vaporós amb  gemecs sortint dels til·lers que els envolten amb una dansa encisadora, precisament indefinible, denota un transcendent romanticisme.

Així vull crear estructurada, tumultosa i a dimensions gegantines, apasioanada i confidencial, tota nua caminant, ensenyant les vergonyes.

Jo, immòbil des del meu racó l'observo i noto que s'acosta més a mi, noto com m'acaricia les galtes tímidament, així, fredes… Llavors m'adono que mai havia notat el vent, tan amorós, amant. 

L'empatia amb la seva conquesta permet dir nosaltres però.... lluny, tot queda tan lluny.

                                                        Anna Simon

EL BLAU DEL MAR

LA MÀGIA DE PINTAR AMB LLUM.

 

El passat dia 28 de juny vam assistir a la "Galeria d’Art ÀNIM 2" de Puig-reig a la inauguració de l’ exposició fotogràfica  “EL BLAU DEL MAR” del fotògraf Pere Oliván López.

Damunt  del marc blanc dels murs de la sala ressaltava el blau marí de les fotografies exposades. Veritablement, el mar blavós i el seu flaire salí ens manca en les nostres terres berguedanes. La més gran extensió blava que els nostres ulls gaudeixen és el cel. La nostra mirada està acostumada als colors de la pedra i la terra,  dels arbres i sobretot el verd que s’estén pels nostres prats i contrades.

Per tant, és d’ agrair veure les tonalitats blaves de l’ aigua del mar, entre les diferents fotografies que me'n recordo (especialment d’una de pluja en terres de Donosti). En Pere Oliván, de parlar agradable i entenedor, ens va fer una dissertació sobre la seva obra i els treballs per aconseguir finalment retratar el blau de l’ aigua i les línies de la seva vida interna. Com si es tractés del traspunt de la vida humana, però traslladat al líquid element. Moltes hores de treball invertides, molta tècnica també apresa durant la preparació i una dedicació extraordinària per fer possible la comprensió intel·lectual i donar a conèixer el seu  treball.

Les persones assistents gaudíem de les seves paraules i de la seva demostració en viu per mostrar-nos l’ inici del seu "que fer". Aleshores, va ser quan desgraciadament aquí recordo el títol d’ una obra de la mestra de la novel·la negra, l’Agatha Christie, Com si el mirall es trenqués de dalt a baix, apartant-nos desgraciadament de l’ ambient propici per escoltar, comprendre i portant-nos al món real i quotidià.

Un sobtat cop de fre i tot seguit del soroll escandalós de la planxa, el vidre i el plàstic al ser abonyegats i trencats contra un altre vehicle,... ens va fer perdre la nostra abstracció seguint les paraules d’ en Pere Oliván. Vam sortir a comprovar la causa i veure si no havia cap problema que demanés la nostra col·laboració humana.

Al cap de certa estona continuava la conversació, ja en un pla més plaent. Per sort en l’ accident no va haver cap conseqüència lesiva: la planxa es pot reparar, malgrat sigui cara, però el nostre cos és molt més sensible i patidor. 

Ja situats en la sala annexa va fer-se un dolç mos de les llaminadures que tant ens agraden, en general, com són: coques en diferents formats i sabors, bombons acompanyats per begudes varies i vam brindar amb cava per augurar un bon èxit a l’ autor i a la seva exposició .

Una tarda completa unint cultura i bona companyia. Gràcies a l’Anna i al seu espòs pels vostres esforços en bé de l’ art!

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: Ma. Rosa Planell Grau.