Avui és el meu
primer cap de setmana de permís després de tants dies, tot i que no em queixo, perquè
m’ha tocat fer el servei militar a Barcelona i de tant en tant podré visitar a
la família; que la butxaca escasseja, com vaig haver de deixar la feineta
d’aprenent per perdre un any “fent-me un home”!.
Deixo enrere la
caserna i miro de reüll les lletres daurades que anuncien el solemne “ TODO POR
LA PATRIA “, enfilo de pressa el Carrer de Alfambra fins a trobar-me l’Avinguda
Diagonal, on hi ha l’estació de metro de la zona universitària; només set
paradetes i ja sóc a Plaça Espanya, ara resta esperar el tren que em durà cap a
casa.
A la guixeta un home
vestit de blau i amb rostre gris, igual que les parets d’aquesta estació em
diu:
-
El pròxim
tren amb direcció Manresa surt en trenta minuts i para a totes les estacions.
Si em paro a pensar
aquest personatge fa la mateixa cantarella que el servei de megafonia de
l’estació, suposo que els deuen fer un curs, o això, o realment deuen estar
molt avorrits.
L’altaveu anuncia allò
de:
-
Proper
tren amb destinació Manresa situat a la via quatre, para a totes les estacions,
excepte Torreblanca i Torrebonica.
Apa noi, cap a
casa!! De fet jo dono un any al país però aquests de RENFE ens posen els pitjors
trens aquí a l’interior. M’assec al còmode seient verd i espero que pugi la
resta del passatge: una dona embarassada, un matrimoni gran, més soldats, una
nena i la seva mare i ... ves per on! Dos seients més endavant s’asseu un
grupet de jovenetes d’aquestes d’escola “ de pago “ amb les seves sabatetes de
xarol, els mitjons fins a sota genoll, les faldilles de quadres, la blusa
blanca... quina calor així de cop!
No me n’adono i ja
som a Terrassa.
No puc parar de
mirar la morena de la dreta, la miro i em mira, em mira i la miro, riu, diu
quelcom a les amigues i em torna a fitar; tot seguit es mossega el llavi inferior
i em pica , mentre les seves mans acaricien els seus genolls, pujen per les
cuixes fent pujar una mica més la faldilla, i acaben a l’entrecuix, mentre es
passa la llengua pels llavis i em mira amb lascívia, amb lascívia i desvergonyiment..
En aquests moments
em podria demanar el que volgués!
Llavors s’aixeca i
passa mel meu costar tot resseguint amb el dit índex el meu braç i la meva espatlla
i fluixet em diu:
-Véns?
Veig com es fica al servei
del final del vagó i després d’uns segons la segueixo.
M’espera allà, dreta,
i sense deixar-me dir res em besa als llavis, l’agafo per la cintura, li aixeco
la brusa, puc sentir la seva pell tendra, m’acoto i li beso el melic... la sento
gemegar, el ventre li fa un moviment d’acció reacció: la beso, es contrau,
gemega, és relaxa..., es repeteix, això m’excita, segueixo fent rodolar els
meus llavis tot pujant pel la línia alba, cada cop m’agrada més el so dels seus
vagits. Li descordo la camisa i li acarono els pits, durs, ferms; li mossego el
coll, noto com li baixen les salades gotes de suor que recorren el seu cós fins
perdre’s a la cintura de la faldilla. És aleshores quan la prenc amb força i l’envesteixo,
crida, xiscla i gaudeix...
Altre vegada el
servei de megafonia:
-
Propera
parada St. Vicenç de Castellet.
És en aquest moment
quan me n’adono que estan picant a la porta:
-
Que està
passant aquí dintre! Feu el favor de sortir o trucarem la policia!
Fem cas omís al
revisor i seguim gaudint-nos, puc sentir el seu pit contra el meu, ens fonem en
un; i de sobte sento com la porta em pica a l’esquena, allò fa que arremeti
contra ella amb més força i arribem al súmmum del l’acte.
-
¡¡¡ Que
coño està pasando aquí !!!.¡¡¡ Que hace usted con mi hija !!!
Un sergent de la
Guardia Civil!!!, m’he anat a fotre la filla d’un Civil!!!
-
¡¡¡ Suelte
a la niña y tápese joder!!!
-
¡ No se
preocupe mi sargento si la tengo descargada !
La puntada de peu va
ser brutal, vaig caure a terra com un sac, de la resta fins que vaig arribar
altra cop a la caserna no em queda record. Be, en resum la policia militar em
va tornar al Bruch i vaig estar arrestat dos mesos.
La noia no la vaig
tornar a veure més, però això sí, sempre que puc utilitzo el transport públic,
que diuen que fem un bé al medi ambient!!!
Pere
Garcia Sellarés.
