RODALIES RENFE

Avui és el meu primer cap de setmana de permís després de tants dies, tot i que no em queixo, perquè m’ha tocat fer el servei militar a Barcelona i de tant en tant podré visitar a la família; que la butxaca escasseja, com vaig haver de deixar la feineta d’aprenent per perdre un any “fent-me un home”!.

Deixo enrere la caserna i miro de reüll les lletres daurades que anuncien el solemne “ TODO POR LA PATRIA “, enfilo de pressa el Carrer de Alfambra fins a trobar-me l’Avinguda Diagonal, on hi ha l’estació de metro de la zona universitària; només set paradetes i ja sóc a Plaça Espanya, ara resta esperar el tren que em durà cap a casa.

A la guixeta un home vestit de blau i amb rostre gris, igual que les parets d’aquesta estació em diu:

-          El pròxim tren amb direcció Manresa surt en trenta minuts i para a totes les estacions.

Si em paro a pensar aquest personatge fa la mateixa cantarella que el servei de megafonia de l’estació, suposo que els deuen fer un curs, o això, o realment deuen estar molt avorrits.

L’altaveu anuncia allò de:

-          Proper tren amb destinació Manresa situat a la via quatre, para a totes les estacions, excepte Torreblanca i Torrebonica.

Apa noi, cap a casa!! De fet jo dono un any al país però aquests de RENFE ens posen els pitjors trens aquí a l’interior. M’assec al còmode seient verd i espero que pugi la resta del passatge: una dona embarassada, un matrimoni gran, més soldats, una nena i la seva mare i ... ves per on! Dos seients més endavant s’asseu un grupet de jovenetes d’aquestes d’escola “ de pago “ amb les seves sabatetes de xarol, els mitjons fins a sota genoll, les faldilles de quadres, la blusa blanca... quina calor així de cop!

No me n’adono i ja som a Terrassa.

No puc parar de mirar la morena de la dreta, la miro i em mira, em mira i la miro, riu, diu quelcom a les amigues i em torna a fitar; tot seguit es mossega el llavi inferior i em pica , mentre les seves mans acaricien els seus genolls, pujen per les cuixes fent pujar una mica més la faldilla, i acaben a l’entrecuix, mentre es passa la llengua pels llavis i em mira amb lascívia, amb lascívia i desvergonyiment..

En aquests moments em podria demanar el que volgués!

Llavors s’aixeca i passa mel meu costar tot resseguint amb el dit índex el meu braç i la meva espatlla i fluixet em diu:

-Véns?

Veig com es fica al servei del final del vagó i després d’uns segons la segueixo.

M’espera allà, dreta, i sense deixar-me dir res em besa als llavis, l’agafo per la cintura, li aixeco la brusa, puc sentir la seva pell tendra, m’acoto i li beso el melic... la sento gemegar, el ventre li fa un moviment d’acció reacció: la beso, es contrau, gemega, és relaxa..., es repeteix, això m’excita, segueixo fent rodolar els meus llavis tot pujant pel la línia alba, cada cop m’agrada més el so dels seus vagits. Li descordo la camisa i li acarono els pits, durs, ferms; li mossego el coll, noto com li baixen les salades gotes de suor que recorren el seu cós fins perdre’s a la cintura de la faldilla. És aleshores quan la prenc amb força i l’envesteixo, crida, xiscla i gaudeix...

Altre vegada el servei de megafonia:

-          Propera parada St. Vicenç de Castellet.

És en aquest moment quan me n’adono que estan picant a la porta:

-          Que està passant aquí dintre! Feu el favor de sortir o trucarem la policia!

Fem cas omís al revisor i seguim gaudint-nos, puc sentir el seu pit contra el meu, ens fonem en un; i de sobte sento com la porta em pica a l’esquena, allò fa que arremeti contra ella amb més força i arribem al súmmum del l’acte.

-          ¡¡¡ Que coño està pasando aquí !!!.¡¡¡ Que hace usted con mi hija !!!

Un sergent de la Guardia Civil!!!, m’he anat a fotre la filla d’un Civil!!!

-          ¡¡¡ Suelte a la niña y tápese joder!!!

-          ¡ No se preocupe mi sargento si la tengo descargada !

La puntada de peu va ser brutal, vaig caure a terra com un sac, de la resta fins que vaig arribar altra cop a la caserna no em queda record. Be, en resum la policia militar em va tornar al Bruch i vaig estar arrestat dos mesos.

La noia no la vaig tornar a veure més, però això sí, sempre que puc utilitzo el transport públic, que diuen que fem un bé al medi ambient!!!

                                                                                  Pere Garcia Sellarés.