El silenci omple
cada racó, la quietud ordena el paisatge, sols les primeres gotes d’Abril gosen
interrompre amb la seva bella melodia.
Caòticament topen
contra la teva delicada mà, que espera amb gest etern que la treguin a ballar.
Rodolen juganeres
pel teu gèlid palmell per arribar al canell i morir a les mànigues del teu
mantell.
Cada llamp em deixa
veure el teu petri rostre i els teus ulls nevats, sense vida, amb mirada
perenne, infinita...perduda en el temps i l’espai.
Un altre tro em fa
trontollar, em fa trémer l’anima davant aquesta visió.
Les gotellades et
davallen per les galtes i el coll, acaricien els teus turgents pits i
descendeixen pels plecs immutables del teu vestit. Com petits rierols aniran a
morir sobre la freda llosa on descanses ja fa massa temps.
Poc a poc el
temporal va passant, encara puc veure com rossola; al arribat un altre ocàs,
però aquest és diferent...aquest és l’últim.
.jpg)
Sí amor!, ja no
podré dur-te flors mai més, el metge m’ha dit que el diagnòstic és definitiu...,
perdó, ho porto escrit en un paper: “ primers estadis d’Alzheimer “.
Suposo que Déu em
permetrà uns anys més aquí per ajudar a
Així que només em
queda dir-te: Espera’m i fins aviat!
Pere
Garcia Sellarés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada