Camino a les fosques per
un túnel desconegut, fred, palpant el que m’envolta. Els meus peus s’enfonsen,
s’enganxen al terra. De sobte, començo a caure per un túnel infinit. Per fi
aterro. Ara el terra es mou, és viu. Milions d’insectes putrefactes em porten a
un nou món igual o més aterrador que l’anterior. Respiro, m’aixeco, una manada
de cadàvers m’envolta sense pietat. Es repengen a la ròtula, s’ajuden amb els
dos radis, aixequen un peroné, després l’altre. S’acosten decidits però
tremolant cap a mi, cridant tan fort que els altres éssers vius del voltant es
desperten. Del seu darrere surten una colla de ratpenats que m’empenyen fins
caure a terra i m’aparten els cabells preparant el banquet. Formigues
cavalcant, escarabats de metre que expulsen sang de la boca cada dos segons,
aranyes esveltes s’apropen discretament amagant-se dins els cadàvers i sortint
glorioses pels ulls, alhora un ramat de mosquits-tigres intenten xuclar-me i
tres voltors rondinen per sobre el meu cap. Veig una llum i m’hi acosto
arrossegant-me pel terra, apartant cadàvers, aranyes i escarabats amb un húmer
i ratpenats, mosquits i voltors amb un fèmur. M’aixeco, els peus encara
s’enganxen al terra, encara s’enfonsen. Torno a caure per un túnel infinit...
Gemma Serrano
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada