M’ha captivat el paissatge;
petites flors d’ametllers
florits de brots donzells.
Em traeix…
I es fon el color amb el record,
memòria d’aquella mirada tendra,
d’olor de primavera, espurnes de cel.
Un bramul s’escolta
i em copsa el seu silenci.
Una vall humida: les seves galtes,
mostrant una ànima poruga,
dolguda; talment candorosa…
Intenta modelar l’angoixa amb un ofec.
Trémol i aterrat esdevé un preludi
que s’estreny agosarat cap al seu cor,
deixant en les conques dels seus ulls
un recull de vastes i ardues emocions.
Transpua derrota i defalliment.
Maleït viatge que va cap a l’avenc del cor!
Les flors ja resten adormides,
en el suau resó de la tarda
i els ametllers vetllen el naufragi
profund de la seva mirada.
El silenci llagrimeja com el cel
i matisa la porositat del moment
...i jo, suspesa en una tenuíssima ombra,
prenc baf remant on porta el corrent.
Tanco els ulls i sento l’olor dels ametllers
talment si una llum rosada m’abracés.
però em torna la imatge d’un ésser,
un ésser torbat pels jorns, l’olor de vida,
per la llibertat.
Un ésser abraçat al mástil
dels seus pròpis pensaments.
Natura, sentiments i poesia. Tot escrit en un breu poema.
ResponElimina