VINE I SEU AL MEU COSTAT

Vine, vine i seu al meu costat! Em dius, mentre toques el piano.

Afables paraules que em transporten a temps passats, dolços mots que evoquen èpoques quasi oblidades, anys en els que no ens calia pensar en el demà, en el què diran ni en les conseqüències dels nostres actes.

Vocables que em fan recordar el dia que ens vàrem conèixer:

Les 9:00 del matí; sona el timbre, una munió incontrolada de petites feres s’empenten en el que vol aparentar una fila ben formada. Jo, l’últim, una nova escola, un nou poble…i la mateixa por de cada any.

Agafo aire, respiro fons i m’obro pas entre aquelles menudes bèsties; sobrevisc al laberint de passadissos ( no se si sabré desfer el camí ) i a la fi arribo a la classe. Aixeco la mirada i veig el mateix panorama, taules i cadires de color verd agrupades en parelles i formant corriols que a primer cop d’ull  semblaven no tenir fi.

Shhh!  Silenci!

Déu meu! Tot aquell bramul es va interrompre de cop, amb aquella simple ordre, tal com si la mestra fos un director d’orquestra i aquells bàrbars en miniatura fossin el musics.

Un munt d’ulls varen clavar-se en mi com si fossin ganivets, murmuris i xiuxiueigs ompliren la sala, només vaig arribar a entendre un: deu de ser el nou.

Quina vergonya!, el temps va semblar aturar-se, jo només volia seure i desaparèixer.

Va ser llavors quan una veu imperativa digué:

Ei tu! Vine i seu al meu costat!

Dolces paraules a les meves oïdes, cel·lestials mots ressonant al meu cap.

Quan vaig ser capaç de coordinar cervell, cames i boca, vaig córrer cap a tu, em vaig asseure i vaig articular un tímid… gràcies.

Per resposta un: no pateixis, ja m’ho cobraré, i tot seguit una sonora rialla.

I aquesta es la breu historia d’una amistat que aviat farà les seves noces d’argent.

                                                                                  Pere Garcia Sellarés.