.jpg)
El Josep, un nen de
ciutat d’aproximadament 6 anys, passeja mig enrabiat per la petita placeta del
poble de muntanya on amb els seus pares ha pujat a passar una temporada de
vacances. Tot ha estat a causa d’una recomanació del metge, aquell doctor Mateu
de frondosa barba blanca, que digué al pares.
¾
Aquest noi està força bé de salut,
però, li convindria durant uns dies canviar d’aires. Hauria de marxar de la
ciutat i sortir al camp.
El pare va
quedar-se rumiant una estona i finalment contestà.
¾
Jo tinc uns familiars a pagès.
Segurament trobaríem una caseta o una habitació per passar un parell de mesos.
Segons veiem com li va.
Dit i fet, una
enraonada amb els cosins, i poc dies després,
amb tot, i tots embarcats amb el cotxe i cap la muntanya.
El Josep és
preguntava a si mateix, encongint les espatlles,
¾
Qui són aquesta gent,- perquè no
els coneixia de res. Cert que la cosa tenia els seus atractius. Una casa enorme
de pedra, els familiars eren simpàtics i a més quasi el més important de tot
això, és que havia: les gallines, els ànecs, els porcs, la vaca, la mula...
Però havia altres
petites cosetes, foteses més ben dit, que no li acabaven de fer el pes.
Per exemple: a casa
el cridaven pel seu nom, Josep. A col·legi, això almenys els mestres, ho
convertien en José, així accentuada la e. I ara la cosina petita l’havia cridat
Pep. Només li mancaria el Pepe, Pepillo o Pepet o Pepito. Dins seu es deia: Em
posaré ferm i m’hauran de dir Josep.
Més el cap encara
li barrinava, mentre picava una puntada de peu a una pedra que sortia disparada
carrer enllà.
¾
Ara diuen que l’aigua per beure
l’hem d’anar a buscar, amb el càntir, a la font dels Traginers. Quasi mitja
hora davallant per un retorçat camí de terra. Uf! Quanta estona serà de pujada.
Caram! Si a Barcelona només girant l’aixeta surt l’aigua i és ben bona.
Merda! Exclama
emprenyat perquè al donar un altre xut a una pedra més grossa s’ha fet mal al
dit del peu. Dirigint-se a un arbre que impertèrrit escolta les encoratjades
paraules.
¾
I a més amb espardenyes de betes,
com un pagerol. Com creuen que es pot caminar amb això mal lligat. Ai, Senyor!
Quan els arribaran els carrers asfaltats i plans a aquest poble ple de
pedrotes.
Mentre volta i
protesta per la seva mala sort d’anar a raure a un lloc on només és veu la
carretera polsosa, els camps i algun que altre carro carregat d’herba, escolta
la veu de la mare que el crida:
¾
Josep, vina que ja hem preparat el
berenar i anirem a la font a menjar-nos-ho.
¾
Què hi ha per berenar, mare? – i
pensà aquests de pagès són capaços de cada sortida, tal cop, pot ser portaran
una arengada, d’aquestes que els hi diuen “civils”.
¾
Pa amb xocolata d’aquella gruixuda
amb ametlles.
I amb el pa amb
xocolata, la font i els amics va començar una passió per un petit poble de
muntanya no gaire lluny de Gironella.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada