TRAVELLING EMOTIONS

A new day dawning

as the subtle perfume.

Jasmine in a summer night

as the fragile lover

I want you to be.

See the city, revive and feel alive;

be bathed in the light of lanes

under a fleecy sky;

when I abandone the place

the charm begins.

Transmitter of emotions, the city, the passion ...

The discovery appeal to me,

late spring also comes

on the road, looking for adventure.

Being able to carry the blood into boiling

Appears quickly on the way enjoying my purpose.

Searching my pocket passages

infinite tunnels crossing

in a second, my memories

awakened the layout faraway.

Nomads of love,

eternels travelers

let us stop our journey

tomorrow shade,

the day so round, so white, maybe a little gray

but infinitely wonderful.

Only one look, only a smile;

I find myself with free artist

a singer, a poet, a speaker, someone fun

a guide with a map, someone fearful but seductive

a photographer, everyone smiling;

in love of life, of a simply beautiful friendship.

Then I look through the window,

traveling window:

our companions

under our feet the stepped paths,

on our eyes known images.

And tomorrow, maybe I'll go to ...

tomorrow, what will be tomorrow?

Time does not exist, only memories

we sort those, to mark our path.

                                                                               Anna Simon

II CERTAMEN CULTURAL “ANIM 2”. PUIG REIG

II CERTAMEN CULTURAL “ANIM 2”.

PUIG REIG

Fa dies que les fotografies i les idees voltaven en el meu escriptori i en el meu cap en record d’aquell esdeveniment. Per fi, avui, començo a trobar el moment d’escriure.

Aquesta any he participat en el II Certamen literari Associació Cultural “Ànim 2” de Puig Reig. Aquest breu relat ve a ser un comentari de la cloenda i el repartiment de premis  com a colofó als treballs presentats.

Primerament els escriptors van esborronar múltiples fulls A4 intentant plasmar en lletres les idees que suraven dins el pensament. Imagineu-vos en els relats en prosa que ja necessiten el treball d’allò que anomenen paràgrafs, punt i apart, comes i a més tota la parafernàlia d’accents, dièresis i cometes de l’idioma. Però això no és gens comparable a la feina dels poetes que han de rimar belles paraules i donar-les-hi un format entenedor, subratllant el significat de les frases.

Després imprimir i enviar totes les idees convertides en material llegible. I per acabar la paciència i sapiència dels cinc membres del jurat per valorar i classificar els escrits.

Finalment la cloenda o entrega dels guardons segons els mèrits de cadascun dels escrits.

En el marc d’un saló del Hotel de Cal Marçal va realitzar-se l’acte de repartiment de premis. Va saber crear-se un ambient favorable ja d’entrada gràcies a l’acompanyament i fons musical que va oferir-nos el duet Ecofusió format per Cecili Ruedas, a la guitarra, i Toni Romero, al contrabaix.

Després una estona de relaxació i comentaris entre els diferents assistents, ja lligats amistosament pels llaços de les lletres. Aleshores el presentador Fermí Riu, va saber mostrar-nos la seva experiència en la tasca i va anomenar als diferents premis, els premiats i les persones que en feien entrega.

Un acte de bonhomia i saber estar que una vegada acabat amb la clàssica fotografia de cares somrients ompli l’espai. Desprès el mateix: més comentaris, abraçades i fraternitat entre escriptors amics.

Aleshores àgilment els cambrers van oferir-nos una amplia degustació de plats culinaris obrats en el restaurant de l’Hotel. I com podíem acabar l’esdeveniment sinó és brindant amb cava del nostre país a la salut de tots i disposats a tornar-hi el proper any.

També va haver un petit col·loqui conduit per  en Josep Genescà, director de Radio Puig Reig, amb els diferents premiats parlant de la seva obra. Per sorpresa per la majoria, relativa sorpresa ja que durant la conversació eren enfocats per la càmera d’en Gerard Serrano, un del promotors i membre de Anim2, l’acte va ser ofert en pantalla per la Televisió del Berguedà.

S’ha d’agrair als membres de l’Associació Anim2 de Puig Reig pel seu esforç en bé del nivell cultural de les persones aficionades a escriure. Per molts anys puguin continuar fent-ho.

Un agradable moment molt adequat per ser sempre recordat. Com aquelles petites coses, que amagades dins nostre, que en un instant et fan distendre els llavis i somriure.

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: Manel Iglesias.

   

VINE I SEU AL MEU COSTAT

Vine, vine i seu al meu costat! Em dius, mentre toques el piano.

Afables paraules que em transporten a temps passats, dolços mots que evoquen èpoques quasi oblidades, anys en els que no ens calia pensar en el demà, en el què diran ni en les conseqüències dels nostres actes.

Vocables que em fan recordar el dia que ens vàrem conèixer:

Les 9:00 del matí; sona el timbre, una munió incontrolada de petites feres s’empenten en el que vol aparentar una fila ben formada. Jo, l’últim, una nova escola, un nou poble…i la mateixa por de cada any.

Agafo aire, respiro fons i m’obro pas entre aquelles menudes bèsties; sobrevisc al laberint de passadissos ( no se si sabré desfer el camí ) i a la fi arribo a la classe. Aixeco la mirada i veig el mateix panorama, taules i cadires de color verd agrupades en parelles i formant corriols que a primer cop d’ull  semblaven no tenir fi.

Shhh!  Silenci!

Déu meu! Tot aquell bramul es va interrompre de cop, amb aquella simple ordre, tal com si la mestra fos un director d’orquestra i aquells bàrbars en miniatura fossin el musics.

Un munt d’ulls varen clavar-se en mi com si fossin ganivets, murmuris i xiuxiueigs ompliren la sala, només vaig arribar a entendre un: deu de ser el nou.

Quina vergonya!, el temps va semblar aturar-se, jo només volia seure i desaparèixer.

Va ser llavors quan una veu imperativa digué:

Ei tu! Vine i seu al meu costat!

Dolces paraules a les meves oïdes, cel·lestials mots ressonant al meu cap.

Quan vaig ser capaç de coordinar cervell, cames i boca, vaig córrer cap a tu, em vaig asseure i vaig articular un tímid… gràcies.

Per resposta un: no pateixis, ja m’ho cobraré, i tot seguit una sonora rialla.

I aquesta es la breu historia d’una amistat que aviat farà les seves noces d’argent.

                                                                                  Pere Garcia Sellarés.

CARTA A UN AMOR PERDUT

Quan et vaig conèixer la vida em va ensenyar que costa molt ser feliç i el pitjor és el dolor. Saber que t’he perdut ha estat el més dur i al cap de una dècada he descobert que com tu no n’hi ha dos. Encara que val més el record d’haver-te estimat que mai tenir el goig de no haver estat amb tu, i encara que ara estiguis amb un altre jo et recordaré com si fossis al meu costat esperant que un dia tornis.

Després del teu adéu em falten forces per saber que fer. Es van perdre els somnis que vam tenir com paradís pensant en les nostres coses de la vida, les il·lusions amb una altre dimensió mirant el cel les estrelles sempre pensava en aquella que brillava més que les altres eres tu com un cor que ens unia amb dues parts enllaçades entre elles pel sentiment més pur d'estimar-te amb tota la meva ànima, vaig intentar estimar-te tal com eres i va ser la meva equivocació encara ara estic com el primer dia i potser tots dos no estaríem patint d’aquell humil amor que junts gaudíem i que ens vam guanyar. Ens deixarem per altres persones i tot per amor amb una no tant humil. Ara potser saps que els diners no fan la felicitat, amb el temps t’adonaràs que la riquesa no fa feliç a ningú i que jo no puc fer rés per tu sense tu.

                                                                                 Ramon Maria Rosell Candàliga

SENTIMENT

No és veritat…..

Hi ha gent que riu,

hi ha gent que plora,

la vida somriu

però s’esmicola.

No és veritat….

Això no importa.

Fixa’t,

l’hivern t’ha congelat els ossos

I a l’instant,

arriba la Primavera exultant,

s’obre un cel lluminós,

la Terra escup les llavors,

I les flors es pinten de mil colors.

No es veritat…

El nen juga, ensopega,cau i plora

l’avi camina paserós, s’asseu i riu.

No és veritat….

El nen plora i riu

L’avi riu i plora.

                                                                               Agustí Serra

L’ECLIPSI

Arriba la Primavera i el sol s'enfosqueix. Perquè serà???  …..  ah, i avui plou. El Mon al revés.

Quin dia farà demà??? No vull ni pensar-ho. Vull ser optimista. La naturalesa fa el seu curs encara que nosaltres li fem la vida impossible. És per això que el Sol amb el seu Eclipsi ens ho vol recordar.

Miro la tele i penso, el Sol s’amaga darrera la Lluna per no veure què estem fent en aquest món tan meravellós on ens ha tocat viure. Segurament el Sol, que ens dóna la vida, continuaria amagat darrera la Lluna per avisar- nos que ens estem destruint i que aviat no ens quedarà temps per arreglar-ho.

Quantes Llunes es posen davant del Sol de la Vida: les guerres sagnants que no paren de recórrer per a tot arreu, les desigualtats que ens envolten i envolten la Terra, l’opressió de pobles i pobles per il.luminats, no pel Sol, perquè se’n donaria vergonya, com també s’avergonyiria de que el comparin amb la lluentor de l’or.

Però aquest Eclipsi també ens vol dir que la Lluna vol ser protagonista. Que té poder sobre les aigües i les plantes. Que passant davant del Sol, per una vegada l’hi ha passat la mà per la cara.

Per això l’Eclipsi ens vol recordar que també podem plantar cara al més poderós (El Sol ) i com la Lluna ajudar a fer créixer les llavors de la solidaritat i de la igualtat que faràn ombra al soroll de les guerres i l'opressió.

Gràcies ECLIPSI, gràcies SOL, gràcies LLUNA

Agustí Serra Riba

GENUINAMENT TU

Defineix-te!

L'autenticitat no és compulsiva

o veure't despullat davant mirall.

Autèntic no és ser original,

manifestes el que ets

el que sents si ets congruent..

No pots escapar de tu mateix,

la teva ànima es l’essència,

el teu autèntic jo.

Reflexiones, raones, qui ets?

Conquereixes el teu  fortí

I en el teu ésser ets

el propi director d'orquestra,

dirigint la teva música interior.

Seràs valent, si has estat primer covard.

I quan estiguis dret,

d'esquena a tu, d'esquena al món,

només pots donar  la volta

i trobar la teva imatge, la teva reflexió

serena, un rostre sense tensió,

on la vida flueix

com un veritable llimerol.

T'has de perdre per trobar-te.

La por a bucejar,

en el mar solitari que som

rebel-la el misteri del nostre profund.

No et condemnis a l'oblit de la veritat, 

ni facis uniforme la mentira.

No suposis,

indici, és inventar sense fonament. 

Sigues el “tot”, també complet

sigues honest davant el mirall,

sigues l'ocea de la teva imatge;

flaira els sentiments al teu voltant

i la frontera entre el  “tu” i l’orgull

s'esvairà pel fil conductor dels sentiments.

         Anna Simon