MIRADAS...DESEO

Mi cabeza piensa,

como seria un encuentro,

el calor de sus manos por mi cuerpo,

me enrojece tan solo imaginarlo.

Pero el deseo crece y quiero,

su cuerpo rozándose con el mio.

Una mirada profunda, una mirada

que no puedes impedir;

que tus labios rocen los suyos.

Que los cuerpos se busquen

que las caricias fluyan...

Y entonces, el tiempo pasa

y de nuevo mi cabeza piensa

Quitándome la ropa 

Mirando mi cuerpo en el espejo como cambia con el tiempo, 

noto que me estremezco, alguien me mira, eres tu. 

Esa cara que con el paso del tiempo sigue haciendo que me sienta joven, guapa; 

que me enrojece las mejillas, como una niña,

al ver tus ojos iluminados al mirarme desnuda. 

Es como la primera vez que nos miremos, 

hace que me sienta viva. 

Eres mi marido, amigo, amante... todo lo que una mujer desea.

                                                     A.C

LES RUES, LES GENS

Par les rues, les gens, des hommes et des femmes, des enfants dans la direction de l'école, les adultes qui travaillent et marchent en hâte, en attendant la pluie les mouille, sans arriver à mouiller l'asphalte des rues. Les retraités entreprenants qui cherchent le meilleur banque à la meilleure heure, un chauffeur d'autobus ou de taxi, ceux qui ont une voiture propre, ou ceux qui voyagent sur une moto, ou dans le métro, ou ceux qui sont déplacés dans son fauteuil roulant. Tous, ont ses propres malheurs.

Vicens Zumajo

LES TEVES MANS

Dóna'm les teves mans,

aquelles amb les que ens acariciem,

aquelles que teixiren lligam en les meves

com enfiladissa,

aquelles que traçen dibuixos en la meva esquena,

acaricien els meus llavis;

adoro les teves mans.

Mans que cisellen la bellesa

en cada adagi en cada matís

Mans arrelades en el meu rostre, papallones daurades.

Vull deixar la silueta i el gemec

del teu tacte en el meu record imprès.

Vull la corba doble del meu pit

embriagar-me de les teves mans.

Deambulem lentament,

les teves mans en les meves com foc,

pel sender de les nostres carícies;

aquelles que perfumen la meva pell

amb els seus pètals melosos.

Vull omplir-me de tu,

vull sentir en els meus llavis la dolça gota d'amor,

tot just un sospir breu que ovaciona el teu rocec.

Les paraules van rere les carícies somiades,

mans que escriuen el que sent l'ànima

i al posar-les als teus llavis m'enlairen petons,

li donen relleu a aquelles paraules,

i en el meu rostre

eixuguen les meves galtes d'unes commogudes llàgrimes,

al rebre nu el teu ser, les teves entranyes.

Mans sobiranes, que ho poden tot,

espiral de força, motor que avança.

Quan les tinc a prop, quan les atrapo

les captivo amb cobdícia, em sento plena.

M'apodero de les teves mans,

d'aquells infinits moments al vorejar-te amb els meus dits

Buides estan si no les toco

Desertes es queden si no les tinc, 

ni la meva respiració en elles, 

si perdo tot contacte

de les meves mans vers les teves.

       Anna Simon

RODALIES RENFE

Avui és el meu primer cap de setmana de permís després de tants dies, tot i que no em queixo, perquè m’ha tocat fer el servei militar a Barcelona i de tant en tant podré visitar a la família; que la butxaca escasseja, com vaig haver de deixar la feineta d’aprenent per perdre un any “fent-me un home”!.

Deixo enrere la caserna i miro de reüll les lletres daurades que anuncien el solemne “ TODO POR LA PATRIA “, enfilo de pressa el Carrer de Alfambra fins a trobar-me l’Avinguda Diagonal, on hi ha l’estació de metro de la zona universitària; només set paradetes i ja sóc a Plaça Espanya, ara resta esperar el tren que em durà cap a casa.

A la guixeta un home vestit de blau i amb rostre gris, igual que les parets d’aquesta estació em diu:

-          El pròxim tren amb direcció Manresa surt en trenta minuts i para a totes les estacions.

Si em paro a pensar aquest personatge fa la mateixa cantarella que el servei de megafonia de l’estació, suposo que els deuen fer un curs, o això, o realment deuen estar molt avorrits.

L’altaveu anuncia allò de:

-          Proper tren amb destinació Manresa situat a la via quatre, para a totes les estacions, excepte Torreblanca i Torrebonica.

Apa noi, cap a casa!! De fet jo dono un any al país però aquests de RENFE ens posen els pitjors trens aquí a l’interior. M’assec al còmode seient verd i espero que pugi la resta del passatge: una dona embarassada, un matrimoni gran, més soldats, una nena i la seva mare i ... ves per on! Dos seients més endavant s’asseu un grupet de jovenetes d’aquestes d’escola “ de pago “ amb les seves sabatetes de xarol, els mitjons fins a sota genoll, les faldilles de quadres, la blusa blanca... quina calor així de cop!

No me n’adono i ja som a Terrassa.

No puc parar de mirar la morena de la dreta, la miro i em mira, em mira i la miro, riu, diu quelcom a les amigues i em torna a fitar; tot seguit es mossega el llavi inferior i em pica , mentre les seves mans acaricien els seus genolls, pujen per les cuixes fent pujar una mica més la faldilla, i acaben a l’entrecuix, mentre es passa la llengua pels llavis i em mira amb lascívia, amb lascívia i desvergonyiment..

En aquests moments em podria demanar el que volgués!

Llavors s’aixeca i passa mel meu costar tot resseguint amb el dit índex el meu braç i la meva espatlla i fluixet em diu:

-Véns?

Veig com es fica al servei del final del vagó i després d’uns segons la segueixo.

M’espera allà, dreta, i sense deixar-me dir res em besa als llavis, l’agafo per la cintura, li aixeco la brusa, puc sentir la seva pell tendra, m’acoto i li beso el melic... la sento gemegar, el ventre li fa un moviment d’acció reacció: la beso, es contrau, gemega, és relaxa..., es repeteix, això m’excita, segueixo fent rodolar els meus llavis tot pujant pel la línia alba, cada cop m’agrada més el so dels seus vagits. Li descordo la camisa i li acarono els pits, durs, ferms; li mossego el coll, noto com li baixen les salades gotes de suor que recorren el seu cós fins perdre’s a la cintura de la faldilla. És aleshores quan la prenc amb força i l’envesteixo, crida, xiscla i gaudeix...

Altre vegada el servei de megafonia:

-          Propera parada St. Vicenç de Castellet.

És en aquest moment quan me n’adono que estan picant a la porta:

-          Que està passant aquí dintre! Feu el favor de sortir o trucarem la policia!

Fem cas omís al revisor i seguim gaudint-nos, puc sentir el seu pit contra el meu, ens fonem en un; i de sobte sento com la porta em pica a l’esquena, allò fa que arremeti contra ella amb més força i arribem al súmmum del l’acte.

-          ¡¡¡ Que coño està pasando aquí !!!.¡¡¡ Que hace usted con mi hija !!!

Un sergent de la Guardia Civil!!!, m’he anat a fotre la filla d’un Civil!!!

-          ¡¡¡ Suelte a la niña y tápese joder!!!

-          ¡ No se preocupe mi sargento si la tengo descargada !

La puntada de peu va ser brutal, vaig caure a terra com un sac, de la resta fins que vaig arribar altra cop a la caserna no em queda record. Be, en resum la policia militar em va tornar al Bruch i vaig estar arrestat dos mesos.

La noia no la vaig tornar a veure més, però això sí, sempre que puc utilitzo el transport públic, que diuen que fem un bé al medi ambient!!!

                                                                                  Pere Garcia Sellarés.

AVENTURA

Era un dia d’estiu, d’aquests tan macos que, de jove, et convida a menjar-te el món. Va ésser llavors quan la vaig veure per primera vegada, estava amb un grup de noies, però ella sobresortia enmig de las altres; era alta, amb unes formes que desprenien una sensualitat que em captivà. A mesura que mi apropava, contemplava amb més detall aquell cos tan ben format, els meus ulls només eren per ella; de les altres, ni me n’adonava. Quan tots dos ens trobàrem cara a cara, les nostres mirades es creuaren, jo semblava que flotava, era una sensació nova per a mi i a  ella, a la vegada, se li notava que sentia el mateix. Gairebé, sense adonar-nos-en ens havíem enamorat — i de quina manera!.

La desitjava, però amb l’experiència que tenia d’altres noies calia ésser prudent, el cor no podia passar per davant del cap, sabia que tenia un pare molt gelós de la seva filla, no li treia mai els ulls de sobre, nit i dia vetllava pel seu honor o digueu-ho com vulgueu, el cas es que per a mi aquest individu esdevingué un problema.

Amb aquests antecedents no calia fer-hi bromes, de manera que de sotamà ja estava al corrent dels seus moviments. L’ocasió es presentà un dia al saber que l’home estaria uns dies fora. Ja feia dies que rondava casa seva, era l’ocasió propícia per la trobada de dos amants, fins i tot, encara que negra nit, els estels brillaven al firmament com mai, talment com si volguessin col·laborar afegint aquest toc de romanticisme tan necessari en els preliminars amorosos.

Quan els nostres cossos es trobaren per primera vegada, la sensació fou indescriptible; de veritat, no tinc paraules per explicar-ho. La mirava, acariciava aquella pell una i altra vegada, no volia deixar res sense explorar. Ella es deixava fer i gaudíem, gaudíem com mai ho havíem fet. A  mesura que passava el temps el desig augmentava, jo panteixava de valent, tenia el cor tan accelerat que semblava a punt d’esclatar, ja faltava poc per aquell moment tan esperat, només faltava...

Només faltava que arribés el pare!. Es presentà abans del previst per esguerrar aquells moments màgics, el sentirem pujar per l’escala; sabent les males intencions que portava, ella restà al seu lloc fent la despistada i jo fugí corrents a fi d’evitar mals majors.

Per culpa d’aquell carallot de pare no vaig gaudir del tot la noia de la que m’havia enamorat, tot se n’anà en orris i precisament en l’últim moment quan ja ho donàvem per fet. No us diré cap mentida, hores d’ara encara  tinc l’espina clavada, sort que amb el pas dels anys cicatritzen un xic les ferides.

 Potser no us esperàveu un relat d’aquest tipus. Suposo que entre vosaltres mentre ho llegia em titllàveu d’agosarat, provocatiu o poca vergonya; res d’això, simplement he intentat per analogia donar un toc d’humor a un fet que realment vaig viure i que ara  tot seguit en desvetllaré els personatges d’aquesta historia.

Les noies: Són les muntanyes.

La noia de qui em vaig enamorar és el Mont-Blanc: Amb els seus 4808 m. És la més alta de totes, destaca sobre les altres per la seva majestuositat. A mesura que t’hi apropes, quan la mires cara a cara des de les Aiguilles du Midi, la seva bellesa et captiva i a mi, ho segueix fent hores d’ara.

El pare: És el temps, sempre has d’estar pendent d’ell, no hi ha res a fer si aquest no et dóna permís, d’aquí bé quan dic que tinc experiència amb altres noies; és per aquesta raó que, davant la previsió de bon temps rondava per la muntanya. Aleshores, a les dues de la matinada, sota un cel estrellat sortíem del refugi de Gouter per cobrir l’ultima etapa per assolir el cim.

En el relat, hi ha la part que podríem qualificar d’un erotisme pujat de to; però és realment la sensació que tens, ja que contemples la muntanya una i altre vegada, acaricies la seva pell trepitjant la neu i sobretot, panteixes i el cor s’accelera de valent al veure el cim al teu abast i no només per això sinó perquè quan et trobes per sobre els 4000 m., el teu cos afectat per l’altura respon d’aquesta manera i molt més si un és novell com era el meu cas.

Només faltava...Amb el només em vaig quedar, quan el carallot de pare es presenta en forma de fort vent, vaig haver d’abandonar davant el perill d’estimbar-me al travessar la cresta de les Bosses i la meva estimada muntanya restà al seu lloc esperant als nombrosos pretendents que com jo, ens tenia el cor robat.

D’aquell fet, com us deia, en porto l’espina clavada, els anys i el fet de tornar-hi m’han curat en part la ferida, tot i que, la cicatriu per sempre més la duré marcada.

                                                                                                                B. Guide

LES MOTS SUCRÉS

Je ne veux pas

te sucrer avec des mots,

t'inonder des métaphores

de couleurs,

je ne voudrais pas

parer ton corps

avec des romances succulents.

Je ne veux pas

te faire esclave d'un étranger,

et naturellement je ne voudrais pas

t'abandonner entre mes mains.

                                                       Vicenç Zumajo

MARE DE DÉU DEL CARME DE PERIQUES. PUIG-REIG. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Enlairada en un pujol, veiem per un costat l’autovia C-16 i a l’altre el poble de Puig-Reig; i la propera i gran casa de Periques al costat visitàvem la església del Carmen de Periques, també anomenada antigament de Santa Maria.

L’església de Periques és una de les esglésies del terme de Puig-Reig de més difícil identificació ja que no surt esmentada en la documentació medieval, ni tampoc en la relació de capelles del terme dependents de Sant Martí de Puig-Reig del segle XVIII, almenys amb el nom que avui coneixem.

Des de l'any 1026 es tenen notícies d'aquesta església, aleshores era sota l’advocació de Sant Julià i coneguda com de Puig-Reig. Ramon “Duerasan” en el seu testament  entre les moltes deixes  a les esglésies del terme de Puig-Reig i rodalies, feu llegat de dos diners d’or a l’església de Sant Julià.

Al 1028 la vescomtessa Adelaida, vídua del vescomte Bardina, i el seu fill Dalmau, aleshores vescomte del Berguedà, feren donació a l’església de Sant Julià de Puig-Reig, advocada també a Sant Miquel, i Sant Pere els seus alous d’Hirenne i Merola del terme de Puig-Reig , per a remei de l’anima del difunt comte Bardina.

Segueixen totes de vendes i deixes en diferents anys: 1144, 1164, 1212, 1271 i 1387.

Fou seu d'una petita comunitat benedictina que va obtenir la protecció dels vescomtes del Berguedà però que no s'allargà després dels primers anys del segle XII.

Aleshores l'església esdevingué parroquial. L'any 1247 el bisbe d'Urgell va cedir el patrimoni de l'antiga comunitat de Sant Julià a Pere de Berga.

Fins al segle XIV va ser coneguda amb el nom de Sant Julià de Puig-Reig o de la Garriga i en època moderna es mantingué l'advocació, fins que a començaments dels segle XX, es dedicà a la Mare de Déu del Carme.

Cal recordar, però que l’església de Sant Julià esmentada és situada molt a prop de la masia de Periques, un gran edifici del final del segle XIII o començament del XIV; una gran fortalesa de l’orde dels templers que van adquirir mitjançant donació testamentaria del trobador i vescomte Guillem de Berguedà.

L’església de Santa Maria de Periques és actualment un edifici molt transformat, bé que la seva estructura és bàsicament romànica. Inicialment era un edifici de tres naus capçades per tres absis semicirculars, el central més alt i ample que els laterals.

L’absis és molt simple i un xic més ample que la nau. Ha estat construït amb carreus tallats a cops de martell i sense polir disposats regularment en filades uniformes a trencajunts de mitja peça. Enmig de l’absis una finestra il·lumina l’interior de la capella.

L'edifici va enderrocar-se en època moderna i quedà transformat en una simple capella d'una sola i petita nau amb l'absis semicircular central i la porta al peu del mur de ponent.

Al mur de ponent hi ha un campanar d’espadanya d’una sola obertura, molt modern.

L'estiu de l'any 1990 es realitzaren unes excavacions arqueològiques que determinaren la planta basilical i que han recuperat les primeres filades dels absis laterals a l'ensems que es va trobar una petita necròpolis i unes sitges.

Sant Julià, Sant Miquel, Sant Pere, Santa Maria i ara del Carme quants noms eclesiàstics  i quantes persones s’han succeït en l’ara petita capella.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Berga, 04/10/2013.

Publicat IB 06/10/2013.