Vine, vine i seu al meu costat! Em dius,
mentre toques el piano.
Afables paraules que em transporten a
temps passats, dolços mots que evoquen èpoques quasi oblidades, anys en els que
no ens calia pensar en el demà, en el què diran ni en les conseqüències dels
nostres actes.
Vocables que em fan recordar el dia que
ens vàrem conèixer:
Les 9:00 del matí; sona el timbre, una
munió incontrolada de petites feres s’empenten en el que vol aparentar una fila
ben formada. Jo, l’últim, una nova escola, un nou poble…i la mateixa por de
cada any.
Agafo aire, respiro fons i m’obro pas
entre aquelles menudes bèsties; sobrevisc al laberint de passadissos ( no se si
sabré desfer el camí ) i a la fi arribo a la classe. Aixeco la mirada i veig el
mateix panorama, taules i cadires de color verd agrupades en parelles i formant
corriols que a primer cop d’ull
semblaven no tenir fi.
Shhh! Silenci!
Déu meu! Tot aquell bramul es va
interrompre de cop, amb aquella simple ordre, tal com si la mestra fos un
director d’orquestra i aquells bàrbars en miniatura fossin el musics.
Un munt d’ulls varen clavar-se en mi
com si fossin ganivets, murmuris i xiuxiueigs ompliren la sala, només vaig
arribar a entendre un: deu de ser el nou.
Quina vergonya!, el temps va semblar
aturar-se, jo només volia seure i desaparèixer.
Va ser llavors quan una veu imperativa
digué:
Ei tu! Vine i seu al meu costat!
Dolces paraules a les meves oïdes,
cel·lestials mots ressonant al meu cap.
Quan vaig ser capaç de coordinar
cervell, cames i boca, vaig córrer cap a tu, em vaig asseure i vaig articular
un tímid… gràcies.
Per resposta un: no pateixis, ja m’ho
cobraré, i tot seguit una sonora rialla.
I aquesta es la breu historia d’una
amistat que aviat farà les seves noces d’argent.
Pere
Garcia Sellarés.
