ELS PRIMERS ROVELLONS

El dia ha començat fresquet, l’aire nocturn refredat per la petita pluja de la matinada ha fet baixar uns graus el termòmetre. En arribar al bosc l’herba mullada està solejada per un tímid sol matiner.

Els núvols que a primera hora han descarregat l’aigua encara no han fugit del firmament i el sol; com en un joc de llums, uns moments brilla il·luminant la terra, i altres; com si estigués enutjat, la cobreix d’ombres.

Hem aparcat el cotxe en un racó del camí. Un xic apartat de la pista per a què no fes nosa a altres vehicles que amb les mateixes o uns altres intencions hi passessin.

No hem portat els cistells, primer pel seu embalum, segon per vergonya. No ens podem imaginar amb una cistella gran i dos miserables “boletets”  enmig. Mostrant a tothom amb això la nostra manca de perícia en l’art de recerca de fruits boscans.

Tampoc ens agrada l’estratagema de posar herbes al cul del cistell i adornar la part superior amb els bolets trobats, com si fos la toia d’una núvia.  Orgull o modèstia, no sé a quin platet de la balança posar la nostra decisió de cercar bolets portant una bossa dins la motxilla fins al just moment de trobar-ne.  

Així, poc a poc, rastrejant el terreny com fures, mirant el terra com si haguessin perdut un bitllet de 100 €, avancem lentament pel bosc. Nosaltres no tenim comptes a paradisos fiscals ni sobres sota mà que puguin alegrar el nostre dia a dia. Però així i tot, som contents per poder viure respirant l’aire no emmetzinat de les muntanyes i tenir salut per caminar, malgrat no trobem bolets pels boscos.

Caminar, mirar, explorar moure l’herba, observar sota els brucs, veure l’ombra dels arbres, mirar pel cantó ombrívol del sota bosc allà on comença el despenjat i tota una sèrie de lliçons escoltades com si fossin d’un manual detectivesc boletaire.

La paraula televisiva de caçadors de bolets no m’acaba de convèncer ja que les nostres buscades preses no és mouen. Que més voldria que assegut en un tamboret de tres potes, amb una escopeta de balins a la mà veies passar els bolets, un a un, davant meu i aleshores ràpidament, disparar i  que l’objectiu caigués directament al meu sarró. Poso escopeta de balins perquè les meves conviccions no són de disparar amb armes de foc. Tampoc veig clar disparar amb cartutxos de perdigons perquè només recolliria la pols i les miques del desitjat “boletus”

Una estona caminant i aleshores...Oh, meravella! Senyor del cel! Com podem ser tan formosos! Nascuts a la terra, crescuts de la rosada, alimentats de matèria orgànica i  de tantes variants terrenes llueixen enmig del prat, com una ofrena al nostre sacrifici de caminar, cinc sagrats rovellons de formes arrodonides, d’un color vermellós i que al treure’ls del seu niu de seguida notem el seu pes de carn saborosa i neta plena de totes les fragàncies de la naturalesa.

Quasi com en una pregària, ens agenollem per agafar aquesta benedicció divina oferta a uns pobres humans boletaires. Igual que el poble jueu al rebre en el desert el manà que els retorna a la vida, així robarem de la terra els nostres ben trobats rovellons.

Després cobdiciosos com som els humans hem continuat la nostra recerca portats per aquella ambició tan humana d’aconseguir-ne més. Però aquests, han estat els primers rovellons del nostre inici de temporada.  

Miquel Pujol Mur.

PREGÀRIA (I part acròstic)

Prego en primer lloc i amb presses pels pàries 

Apartats, desterrats a les voreres, 

Repartits pels deserts, morts en pateres, 

Entregats a la llei estirpats d’idees. 

Nens, homes i dones lliures de culpa, 

Oblidats, exiliats del nostre regne 

Sospitosos d’amar-se o bé d’amar-nos. 

Temptadors de perverses temptacions, 

Recolzadors de colzes i de polzes 

Etzivadors de metzines admeses 

Que encara no prohibides ni il·legals. 

Usurpadors de tots i cadascú 

En ordre alfanumèric dels insomnis. 

El pa nostre de cada dia no saps 

Si podeu donar-nos-ho el dia d’avui, 

Tampoc, potser, el tinguem demà 

Entreu dins del cel i tanqueu amb força 

Ulls, punys, dits, pits, mans, fronts, caps, becs, colls, culs, 

Encercleu bé les vostres propietats, 

No permeteu entrar estranys amb afanys 

Encesos pel mal gest de compartir 

Llegiu en veu alta el nom de tot condemnat 

Cerqueu els vicis amb un perfecte cercle, 

En el que incloure el dejuny dels dijous,

Lliureu-nos bones temptacions. Amem!.

                                                             Vicens Zumajo

EL VENT

Coqueteja suaument

amb la delicadesa d’un galop de cavall;

i amb bravura i energia fa un bell i gran testament musical: un fluid vaporós amb  gemecs sortint dels til·lers que els envolten amb una dansa encisadora, precisament indefinible, denota un transcendent romanticisme.

Així vull crear estructurada, tumultosa i a dimensions gegantines, apasioanada i confidencial, tota nua caminant, ensenyant les vergonyes.

Jo, immòbil des del meu racó l'observo i noto que s'acosta més a mi, noto com m'acaricia les galtes tímidament, així, fredes… Llavors m'adono que mai havia notat el vent, tan amorós, amant. 

L'empatia amb la seva conquesta permet dir nosaltres però.... lluny, tot queda tan lluny.

                                                        Anna Simon

EL BLAU DEL MAR

LA MÀGIA DE PINTAR AMB LLUM.

 

El passat dia 28 de juny vam assistir a la "Galeria d’Art ÀNIM 2" de Puig-reig a la inauguració de l’ exposició fotogràfica  “EL BLAU DEL MAR” del fotògraf Pere Oliván López.

Damunt  del marc blanc dels murs de la sala ressaltava el blau marí de les fotografies exposades. Veritablement, el mar blavós i el seu flaire salí ens manca en les nostres terres berguedanes. La més gran extensió blava que els nostres ulls gaudeixen és el cel. La nostra mirada està acostumada als colors de la pedra i la terra,  dels arbres i sobretot el verd que s’estén pels nostres prats i contrades.

Per tant, és d’ agrair veure les tonalitats blaves de l’ aigua del mar, entre les diferents fotografies que me'n recordo (especialment d’una de pluja en terres de Donosti). En Pere Oliván, de parlar agradable i entenedor, ens va fer una dissertació sobre la seva obra i els treballs per aconseguir finalment retratar el blau de l’ aigua i les línies de la seva vida interna. Com si es tractés del traspunt de la vida humana, però traslladat al líquid element. Moltes hores de treball invertides, molta tècnica també apresa durant la preparació i una dedicació extraordinària per fer possible la comprensió intel·lectual i donar a conèixer el seu  treball.

Les persones assistents gaudíem de les seves paraules i de la seva demostració en viu per mostrar-nos l’ inici del seu "que fer". Aleshores, va ser quan desgraciadament aquí recordo el títol d’ una obra de la mestra de la novel·la negra, l’Agatha Christie, Com si el mirall es trenqués de dalt a baix, apartant-nos desgraciadament de l’ ambient propici per escoltar, comprendre i portant-nos al món real i quotidià.

Un sobtat cop de fre i tot seguit del soroll escandalós de la planxa, el vidre i el plàstic al ser abonyegats i trencats contra un altre vehicle,... ens va fer perdre la nostra abstracció seguint les paraules d’ en Pere Oliván. Vam sortir a comprovar la causa i veure si no havia cap problema que demanés la nostra col·laboració humana.

Al cap de certa estona continuava la conversació, ja en un pla més plaent. Per sort en l’ accident no va haver cap conseqüència lesiva: la planxa es pot reparar, malgrat sigui cara, però el nostre cos és molt més sensible i patidor. 

Ja situats en la sala annexa va fer-se un dolç mos de les llaminadures que tant ens agraden, en general, com són: coques en diferents formats i sabors, bombons acompanyats per begudes varies i vam brindar amb cava per augurar un bon èxit a l’ autor i a la seva exposició .

Una tarda completa unint cultura i bona companyia. Gràcies a l’Anna i al seu espòs pels vostres esforços en bé de l’ art!

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: Ma. Rosa Planell Grau.

UN SUSPIRO DERROTADO

Caen las palabras en el bosque vacío,

como encina vieja sometida al fracaso,

resuena el eco como tamboril en su caida

y con él, los motes dulces, las palabras amargas,

las silabas encogidas

y el silbido de los susurros....

Subo los peldaños como vagabundo,

el silencio roto por el crujir del alma,

huele a sombras del pasado,

lágrimas tiradas en un rincón;

siento miedo del recuerdo,

noto una brisa en la cara

y el miedo se torna furia.

El lastre de mis pies, 

se regocija con torpeza,

un paso y con fatiga otro;

sigo subiendo, escalando así, lánguida,

hacia los arrullos de dolor que nublan mi mente;

alzando la mirada al poderio de las sombras,

inerte y sin respiración...

y le pregunto al eco ¿cómo se borra el amor?

Derrotada resto en el tiempo por un angosto vacío

                                                            Anna Simon

CAU LA PLUJA

 

El silenci omple cada racó, la quietud ordena el paisatge, sols les primeres gotes d’Abril gosen interrompre amb la seva bella melodia.

Caòticament topen contra la teva delicada mà, que espera amb gest etern que la treguin a ballar.

Rodolen juganeres pel teu gèlid palmell per arribar al canell i morir a les mànigues del teu mantell.

Cada llamp em deixa veure el teu petri rostre i els teus  ulls nevats, sense vida, amb mirada perenne, infinita...perduda en el temps i l’espai.

Un altre tro em fa trontollar, em fa trémer l’anima davant aquesta visió.

Les gotellades et davallen per les galtes i el coll, acaricien els teus turgents pits i descendeixen pels plecs immutables del teu vestit. Com petits rierols aniran a morir sobre la freda llosa on descanses ja fa massa temps.

Poc a poc el temporal va passant, encara puc veure com rossola; al arribat un altre ocàs, però aquest és diferent...aquest és l’últim.

Sí amor!, ja no podré dur-te flors mai més, el metge m’ha dit que el diagnòstic és definitiu..., perdó, ho porto escrit en un paper: “ primers estadis d’Alzheimer “.

Suposo que Déu em permetrà uns anys més aquí per ajudar als nens, però com la boirina que ara ens acompanya, poc a poc tot se’m tornarà més confús i lentament m’oblidaré de tot..., m’oblidaré de tu.

Així que només em queda dir-te: Espera’m i fins aviat!

                                                                                                       Pere Garcia Sellarés.

ELS PANTALONETS CURTS I LA VIDA

Tanta pruïja que tenia la noia per venir a la platja i quan després de moltes promeses de fer bondat acordem venir-nos uns dies soles, em deixa mig abandonada com si fos una fruita lloca. Hauré d’agafar el gaiato i explicar-li allò que vam acordar. Té una sort immensa que a mi la platja, el sol i la sorra em donen una nyonya terrible i a més no tinc ganes de discutir-me amb ningú i menys en la meva filla. Mira mentre l’espero per dinar li faré un sacsó al pantalonet curt que li va una mica llarg.

Així remuga la Sara mentre posant-se les ulleres comença a tallar i doblegar la roba del camal i cosir-la atentament per què no se li esfilagarsi. No vol que la Míriam després vagi pel carrer amb tot de fils penjant del pantaló, com a vist a altres que semblant unes perdulàries.

¾    Hola mare!- s’escolta al rebedor de l’apartament, una llarga estona de temps des del moment que sentí el soroll de les claus a la porta de l’apartament, acompanyat d’un sonor i llarg petó seguit d’un profund sospir d’acomiadament.- Oi, que bé! M’estàs cosint els pantalons que em posaré aquesta tarda per sortir amb els amics. Però mare! No els deixis tant llargs, ara no és moda, mira dobla al menys tres dits més.

¾    Però nena, tan curts quasi se’t veurà tot.

¾    Mare, ets més antiquada! Fes el que vulguis, ja m’estarà bé!

¾    Escolta aquesta tarda no m’acompanyaves a casa dels Serra. Tenen unes nenes, de la teva edat, que són molt maques. Podríem ser amigues teves.

¾    Aquelles bledes! Ep, mare! Que jo no sóc una nena, tinc setze anys i ven posats! Tu vols que sigui amiga d’aquell parell de prosies que no saben més que mirar i mirar girant-se i dissimulant. Ni en pintura les vull veure! Només fan que xafardejar i murmurar. Amb això vols que sortí, ni pensar-ho. Tu ves a veure’ls i els hi donés records.

¾    Ai Míriam! Des de que hem vingut a la platja i has trobat aquesta colla t’he perdut.

¾    Vaja mare! Ja surts com sempre amb el mateix! Sempre igual!

¾    Escolta amb quina amiga has vingut, que heu trigat tan a separar-vos.

¾    Ui! Si que vols saber! Ni què fossis de la CIA? Que ja no estem als teus temps! Ara hi ha la democràcia i la llibertat. Què no t’has assabentat? Clar sempre enganxada als pantalons del pare, que no surt del casino de xerrar de política amb els amigots i tu de xafardejar amb les seves dones. Què aquest món ha canviat! Què som a finals del segle XX! Ves a fer una volta pel passeig vora la platja i veuràs com el temps ha fet un salt endavant.

¾    Llibertat i democràcia, segons per qui! Els obrers a treballar i a pagar com sempre i els altres a ficar-se els calers a butxaca.

¾    Ai mare! Valdria més que et tornessis al poble i jo ja ho faré un altre dia. Potser d’aquí una setmana més!

¾    Sí, per ser l’escarni de tothom. Tu i jo juntes sempre. Què diria el teu pare si sabés això que dius?

¾    El papà té confiança amb mi!- Contesta molesta la filla.

¾    Va nena, no discutim. Mira que macos han quedat els pantalons i veus com queden bé de llargs. Curtets, però elegants. Escolta, la teva amiga té la veu molt ronca. Què fuma?

¾    Però, mare, si ara fumem totes. Jo, perquè ho dissimulo aquí i a casa, i sàpigues també que una mica d’herba no fa tampoc mal a ningú. És terapèutic!

¾    Mare de Déu! Si la meva mare et sentís dir això. Si jo li hagués dit mai una cosa així s’arrancaria els cabells i es moriria de vergonya.

¾    Deixa la iaia amb pau! Que fa anys que és morta! I era més complaent que tu! Em donava tot el que jo volia.

¾    Clar, es dedicava a malcriar-te. Com la responsabilitat no era seva.

¾    A més, mira no era una noia, era un noi i molt eixerit. M’encanta quan em toca.

¾    Nena! M’esgarrifes quan et sento parlar així. Li hauré de dir al pare!

¾    Mare, sembla que no hagis mai fet manetes. A més, sé que abans del pare tenies un xicot que t’agradava molt, m’ho va dir l’àvia. Segurament en vas fer més d’una! També en devies fer de coses! O eres una monja beata?

¾    Ai, senyor! El que ens hem de sentir les mares.

¾    Va no siguis dolenta, que sóc jove - diu la Míriam mentre acarona la galta de la mare.- Tu també ho vas ser.

La Sara fa un sospir de qui no pot discutir res amb la noia. Tan jove i  sap més lleis que un advocat. Posa el dinar a taula i veu com la seva filla és canvia i es posa amb presa els pantalons que li ha cosit marxant amb els amics. Frega els plats, recull la cuina i marxa a veure els Serra, pensant que no hauria tingut de venir a la platja sense els seu home. Però la feina és la feina i no està el món per quedar-se al carrer amb una mà al davant i l’altra a darrere. Encara els hi queda part del pis per pagar i uns diners malgrat siguin molt suats són força bons.

Em tornar després de sopar amb els amics, la filla encara no ha tornat, però s’asseu al balcó i veu les llums del cotxes i el jovent que va d’un cantó a l’altre cercant diversió. La brisa marina fa que s’adormí. S’està també, amb la mica de frescor, que la dormida és força llarga. Quan torna en si, mira l’hora, és prou tard, i va l’habitació on dorm la filla i la veu dormint pràcticament nua damunt el llit. Nena o dona he aquí el problema!

Ensopega amb una peça de roba i al agafar-la se’n adona que són els pantalonets que amb tanta paciència ha cosit al migdia, són plens de sorra i algú ha arrancat els sacsons que tan delicadament havia fet i ara pengen filots per tot arreu. Senyor, quina paciència hem de tenir les mares! - pensa- i  deixant caure la peça de roba en un racó marxa a dormir al seu llit. Pensa un xic amb el seu home, més què res com un bàcul on recolzar-se entremig del desori del comportament de la joventut. 

                                                                                 Miquel Pujol Mur.