Surto per la porta,
cau la nit, plovisqueja, l’efluvi de les llambordes molles omple el carrer… i
el gat negre apareix davant meu.
Els seus ulls grocs
semblen travessar-me l’ànima, és el mateix dimoni, la seva mirada no m’enganya.
Corro sense rumb,
els carrers de París mai m’havien semblat tant solitaris.
L’humitat i l’esforç
m’ofeguen, llavors la veig, la vella fàbrica de licors… corro cap a ella…bé, la
porta és oberta!!! Els anys s’han acarnissat amb ella i sembla més petita del
que la recordava.
Travesso la silent sala
principal, la que en altre temps encabia una cinquantena de persones, i pujo
per les arcaiques escales que condueixen al que havia estat el despatx del
director.
Puc percebre
l’endimoniat so del gat esmolant les seves les ungles a la barana on m’arrepenjo…ja
arribo a la porta,... és tancada!...
llavors m’abandono, em deixo
caure a terra i espero…espero la meva fi.
Aleshores és quan
apareix la bèstia d’ulls grocs… i em mira, riu … i es transforma en… ella?
És la criatura més
bonica que he vist mai, les seves corbes perfectes es deixen entreveure sota
l’ajustat vestit de seda negra, els seus cabells ondulats són vermells com el
foc, i els seus ulls… els seus maleïts ulls és claven en els meus.
Em captiva,em
sedueix, desperta en mi desitjos animals que mai abans havia experimentat.
-
Perquè
et mostres com a dona si sé qui ets?
-
Per què
ets dèbil! I ara et necessito dòcil i predisposat.
-
Què és
el que vols? La meva ànima?
-
Sí… i la
teva vida!
-
La
meva…la meva vida? Però com?
-
A partir
d’ara escriuràs.
-
Però…
-
Shhh,
calla!
-
Dedicaràs
la teva vida a escriure per a mi, i quan et manquin les forces i s’esgoti el
teu alè…llavors en el teu últim sospir seré teva, i meu serà el teu cos…i la
teva ànima.
Pere
Garcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada