LA NIT

En sortir de casa, al caure la nit, de sobte em va aparèixer un gat negre. De moment em vaig quedar força sorpresa perquè nosaltres no en teníem cap d’aquest color.  Vaig anar al cobert  a buscar el cistell de patates que m’havia demanat l’àvia. Quan vaig tornar,  l’animal no s’havia mogut. Estava arrambat a la paret, estarrufat i una mica tremolós. Ho vaig explicar a la mare i ella em va dir que podria ser una bestiola perduda o abandonada i que devia estar morta de fam. Perduda, – va afegir-  és una mica difícil perquè aquesta classe d’animals solen tenir una orientació molt bona. Agafa pa, posa’l en una llauna i mulla’l de llet. No m’agrada que ningú que passi per aquesta casa, no rebi ajuda encara que sigui una bestiola. 

Així era la mare: hospitalària i acollidora.

La Nit que va ser el primer nom que vaig pensar per a  ella si era femella, es va acostar al menjar amb una certa temença, i en veure que no li feia res, va deixar la llauna lluenta de tan llepada. Era un animal esprimatxat, de pèl rústic; només destacaven els seus immensos ulls verds que  miraven  temorosos. Jo vaig intentar tocar-li l’esquena per amanyagar-la i  ella no es va moure, sinó que encara es va arrupir més. L’endemà jeia al davant del cobert i vaig estar segura que es quedaria per sempre amb nosaltres. I així va ser. La resta de gats de casa la van tolerar sense batusses. A ella li agradava molt anar a caçar rates i talps als camps del voltant de casa. Per cert també era una experta a caçar escurçons i va fer una bona neteja d’aquests rèptils .

Al cap d’un parell de mesos, la Nit s’havia convertit en una magnífica gata negra de pèl llustrós i lluent, fi com la seda.  Els seus grans ulls verds eren ara tranquils  i miraven confiats. Li agradaven les carícies i quan me la posava a la falda, roncava de satisfacció i moltes vegades s’hi adormia.

Va passar el temps i un matí de finals de primavera, la Nit no va aparèixer a buscar el menjar . La mare va anar al cobert on solia dormir. Estava al seu niu però no sola: furgant-li les tetes dos gatons intentaven mamar, mentre ella els llepava amb satisfacció

Quan van créixer, els dos gatets, a més del color, tenien el caràcter totalment diferent: la Fosca negra com la seva mare i amb el mateixos ulls verds, era  tímida i dolça; i el Blanquet, com un floc de neu, amb els ulls blaus; era un terrabastall que no parava un moment quiet.

Un estiu els meus pares van acollir a casa  un nen i una nena subsaharians. Una associació d’ ajuda  humanitària buscava famílies que durant dos mesos es fessin càrrec de les criatures. Com que els meus germans i jo ja ens havíem fet grans, a la mare li va fer il·lusió tornar a tenir infants a casa, i més encara, en saber  que  ho necessitaven.

Aquell estiu no sabria dir qui va ser més feliç, si els nens o la nostra  mare. Els va comprar un banyador i unes sandàlies  a cadascun i els duia a la riera a mullar-se i jugar amb l’aigua. A vegades, després d’equipar-los correctament,  anaven a passejar a la muntanya  a veure ocells, papallones, flors,...Així  la mare va reviure una mica la nostra infància, que sempre deia que havia passat massa de pressa. Jo recordo aquell estiu com un dels més bonics de la meva vida, i a vegades penso, que vam rebre molt més del que vam donar  

 Uns dies abans de tornar a casa seva, la mare va dir als dos germanets   que pensessin una cosa per endur-se com a record,  que ho anirien a comprar. De moment, no van respondre. Quan els ho va tornar a preguntar semblaven temorosos i l’Amina, la nena, va contestar per a tots dos:

 – Ens agradaria una cosa calenta i dolça que tingui vida i es pugui acariciar. Resulta que tots dos s’havien enamorat de la Fosca. I ja tens la mare a comprar una gàbia perquè la gata pogués viatjar com mana la llei. No cal dir que  també va comprar regals útils per als nens i la seva família.

L’absència de la  Fosca, ens va entristir un a mica perquè estava tan integrada a les nostres vides que ja semblava un més de la família, Però ho vam acceptar amb alegria.

El cap d’un parell de mesos vam rebre una carta amb un magnífic dibuix de la gateta. De tant en tant ens escrivien i ens explicaven les  “meravelles” de la seva gran amiga.

L’any següent, una voluntària de la ONG que treballava en aquella zona i ens coneixia, ens va fer arribar una carta dels dos germanets amb una foto d’ells amb la Fosca.

Ara resulta que, la Nit, aquella gateta abandonada que anys enrere va arribar a casa,  té una filla en un altre continent. La Fosca viu a l’Àfrica en missió humanitària: portar felicitat a dos infants.

M. Àngels Artigas Macià